La “futbolització” de la política.

Posted by: | Posted on: September 16, 2012

Aquest mes ha estat un període absolutament funest per a la convivència a Catalunya, amb la guinda en el pastís de la marxa sobre Barcelona (no em diguin que no han sentit una esgarrifança amb el lema), que es suma a més de 30 anys de rentat de cervell generalitzat i estupidesa col·lectiva sense igual.

Queda ja lluny l’esperit de la Transició: la concòrdia, l’enteniment, la tolerància, la unitat, el respecte a la pluralitat, el buscar l’encaix per tots i les ganes de trobar allò que ens unia i que ens uneix enfront del poc que ens separava i que avui dia una mica més ho fa. Adolfo Suárez (UCD) va ser un estadista segons ho analitzem, o simplement un ingenu que no va saber entendre que el nacionalisme mai s’acontenta, mai té suficient, viu d’això, s’alimenta de la il·lusió, del que no existeix però anhela aconseguir, del futur celestial, de les emocions, els sentiments, la passió i l’irracional…

Fruit del mal tancat pacte constitucional, del maquiavel·lisme i l’obsessió d’uns i de la falta de patriotisme o simplement deixadesa, desinterès o incapacitat d’uns altres, ens trobem actualment davant una problemàtica important a sumar al llarg  reguitzell de les quals ja ens vénen sobrevingudes a nivell econòmic i social, i que té difícil solució amb els vímets dels quals disposem.

La política hauria de ser sempre entesa com la fórmula per arribar a acords beneficiosos per a tots, considerant la realitat física i humana del lloc sobre el qual prendre decisions. Per a la presa més justa i equilibrada d’aquestes decisions, la democràcia és el millor sistema polític conegut fins al moment (Churchill dixit) i en aquesta fórmula cap tothom que la respecti i l’entengui en la seva grandesa, excloent per definició a aquells que volen aprofitar-se d’ella i de la seva bondat natural per convertir-la en un arma per a la victòria enfront de l’altre. Democràcia és virtut de l’enteniment i govern del triat per tots els que ho van triar i els que no ho van fer. A més, la política, enfilada en el sistema democràtic, hauria de servir per decidir sobre les nostres vides, sempre que fos necessari per salvaguardar les llibertats de tots, cercenant el menys possible les llibertats individuals.

En canvi el futbol és una altra cosa, és passió, fervor, sentiment, amor irracional a uns colors, a una bandera, a una il·lusió, a unes sensacions… Per molt que defensis el respecte al rival, el joc net, les bones maneres, el fair play, en el fons, tot seguidor fidel a un equip desitja el pitjor per al rival, riu de les seves desgràcies, sofreix amb les seves victòries i mai accepta la realitat del que succeeix. Els colors són més importants, si el teu equip guanya som els millors, si el teu equip perd és culpa de l’àrbitre, de l’entrenador, de la directiva, de l’estat de la gespa, que no m’he portat el meu amulet favorit al camp avui, o que tal o com jugador no ha sortit al terreny de joc motivat. Quan el teu equip perd, la teva tristesa dura poc, ràpidament, com un ressort, saltes de la teva butaca i penses, és igual, l’any que ve ho aconseguirem, som els millors, i així ad infinítum.

No seré jo el primer ni l’últim a tocar el manit tema de la dualitat humana. Tots tenim el nostre costat racional que intentem imposar a l’irracional, no sempre amb èxit, i sovint és comú reflexionar sobre que per molts intents que fem per racionalitzar les coses, l’efecte sorpresa irracional ens ajuda a tenir èxit en segons quines empreses. Està estudiat que el patrimoni cultural i genètic com a espècie ens proporciona una informació molt vàlida a l’hora de prendre decisions ràpides. Per tant, saber utilitzar intel·ligentment ambdues estratègies ens aporta un equilibri a l’hora de decidir què ens afavoreix, exponencialment. Com a conclusió diríem llavors que per a unes coses és millor racionalitzar, meditar, pensar i reflexionar, però per a unes altres és millor deixar-se portar per les emocions internes, per l’emoció, pel costat irracional.

Però estaran amb mi que la política no admet presses, no es porta bé amb les decisions ràpides. És massa important decidir sobre la vida de milions de persones, que alhora viuen en xarxa amb d’altres milions més, com per fiar-nos del nostre costat irracional. Per tant, convindríem tots que la política seria un dels llocs perfectes perquè s’instal·lés còmodament el raciocini i copa de brandy en mà i havà de qualitat, sospesés una vegada i una altra variables i més variables fins a arribada la matinada, i únicament amb tots els elements de judici analitzats, prengués les decisions més adequades per a tots.

En aquests dies, és evident que ens trobem amb la copa de brandy trencada pel xivarri, l’havà humitejat per les llàgrimes i amb uns polítics, que a cop de garrot, prenen decisions precipitades i perilloses, poc meditades des de la raó i extretes en vena directes des del cor.

El nacionalisme més reaccionari està guanyant la partida, quan en democràcia les partides no es guanyen, s’empaten. El nacionalisme està utilitzant perversament la democràcia i els mitjans que aquesta disposa per a la difusió dels seus assoliments positius, per difondre l’odi, l’enfrontament i la desraó. El nacionalisme està utilitzant el legítim sentiment de moltes persones per menysprear el dels altres, tan vàlid com el seu. El nacionalisme ha trobat el camí que al seu món oníric sempre va anhelar, ho té aquí, a tocar d’un dit diuen, i pel camí li és igual qui o quin surti perjudicat. El nacionalisme ha trobat la clau de la seva terra promesa i ja gens ni ningú li pot apartar de la consecució de la victòria final.

Però el nacionalisme no sap, encara que sí ho saben els que ho dirigeixen, que el precipici cap al qual ens porten no té fons, que la fractura social que s’està produint serà difícil d’arreglar, que tot el camí caminat mai podrà ser descaminat i que l’èxit i la victòria d’uns, serà la greu derrota d’uns altres.

No havíem quedat que en democràcia no havien d’haver-hi vencedors i vençuts?

A ells els és igual, és la “futbolització” de la política, és la mort de la raó.

CIUDADANO REBELDE (Izquierda no nacionalista)

Facebook: Dani Perales

Twitter: @INNdaniperales

 





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *