Socialistes. Guerra o revolució.

Posted by: | Posted on: February 13, 2015

El gran desafiament de la nova executiva socialista, després de la victòria del Partit Popular a les darreres eleccions generals, era recuperar el control de la situació als seus regnes de taifes i establir una estructura de poder que pogués dirigir de forma eficient, permetin-me la llicència, “l’esforç de guerra”…

La realitat, com en altres èpoques del passat d’Espanya, s’ha imposat de la pitjor manera. Les dissensions internes dels socialistes van desdibuixar l’objectiu que autentificava el seu paper. Em refereixo a lluitar per la justícia social basada en la societat del benestar.

Convertits en mercaders i incorporats a les elits extractives de les que deien defensar el poble, els responsables de PSOE i els seus representants autonòmics, es van abandonar a la il·lícita lluita per mantenir l’estatus al marge de l’interès dels seus votants. Com a la Guerra Civil, uns van pugnar per fer “la revolució i la guerra al mateix temps” i altres per “guanyar primer la guerra i després la revolució”. L’espai abandonat al front, va permetre que la dreta més conservadora i involucionista tanqués files i avancés sense trobar resistència.
Que si llebrers, que si podencs …

Les dissensions internes van ser i són contínues. La por a perdre quotes de poder va portar al paroxisme, a la ceguesa interessada i els votants, finalment, van despertar. Sabent ells que eren orfes, es van acostar a opcions que a priori, per noves, oferien una veritable possibilitat de canvi. Fins aquí va arribar la muntura, cansada i escanyolida, però propera a morir i contra tot pronòstic, seguix un galop que ja no pot mantenir.

Les traïcions entre dirigents, els avenços interessats de comicis com els andalusos, la pèrdua de la transversalitat en les nacionalitats històriques i la imperiosa necessitat de tapar els forats, que en la decència socialista, ha provocat la innegable corrupció, porten al fet que el “socialisme “, com Saturn, devori els seus fills …

L’estruç socialdemòcrata enterra el seu cap i els factòtums socialistes senten com la soga se’ls estreny a la gola. Podem és el pitjor símptoma de la pròpia realitat. Ja no són ni estan i per sorpresa, algunes formacions buides de programa, fan de la caiguda del gegant el seu contingut.

De debò, això ja és pandèmia. Allò d’en Pedro Sánchez i Tomás Gómez a Madrid és tan sols un símptoma, la pesta bubònica ja ha afectat a tots els racons del regne, els barons es limiten a lluitar per la pròpia vida i fins als pobles més petits, arribades les municipals, es donaran de mossegades per conservar els castells.

A la meva ciutat s’exemplifica el narrat, vells combatents espolsen armes i retornen a la pugna, diuen pretendre reprendre un passat digne. Enfront d’ells, els que un dia van ser cadells i que amb el temps han mossegat la mà del seu amo, és a dir el ciutadà. Jo no entenc res i ho entenc tot, ja no són socialistes els que governen, són polítics buits que mancats de veritats hauran de retirar-se.

Deia un cartell de Solidaritat Catalana el 1980 que “l’esquerra no fa res a dretes”. Tot sembla indicar, però saben vostès ?, alguns diem que no és cert, que el progressisme és la via i que per molt que es miri, amb la que tenim a sobre, no queda una altra.

M’agradarà sortir a la palestra i al mig de les falses tempestes ideològiques, afirmar que una societat justa és possible. Espero que mereixem ser escoltats …

Política és moral.





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *