Daniel Perales

now browsing by tag

 
 
Posted by: | Posted on: May 16, 2013

Sortir de la crisi.

Les previsions econòmiques de tots els estaments que ens governen a l’ombra, per cert, una ombra cada vegada més allargada i menys evident que sigui ombra, diuen que Espanya creixerà el 2014 i començarà a crear ocupació. El Govern en massa surt a la palestra a celebrar els designis divins de l’FMI i el BM i tots hem de saltar d’alegria a les nostres cases mentre veiem els telenotícies de la primera cadena pública.

A consumir! Sembla que hauríem tots animar-nos de nou a sortir al carrer a arrasar els centres comercials i a no deixar per demà el que puguem comprar avui. Felicitat, alegria i joia, per fi els meus familiars, amics i coneguts durament colpejats per aquesta situació injusta, podran tornar a recuperar la dignitat de les seves vides.

Però analitzem la lletra petita i aprenguem a fer-ho ara després de saber que les preferents o les clàusules de sòl hipotecàries, entre altres pràctiques abusives, estaven acceptades pels mecanismes de control i supervisió de l’Estat.

Mentre ens venen des de les cadenes públiques tota mena de fantasies a escollir: d’una banda una situació econòmica a curt termini de Bambi i per l’altre un viatge al país de les Masravelles, ens trobem des del debat serè que ens espera un temps en el de ser mileurista serà un privilegi, en el qual reclamar algun tipus de dret laboral serà motiu d’acomiadament immediat i gratuït. Un temps d’inestabilitat en què la classe treballadora quedarà encara més supeditada als designis del capital, en el qual els minijobs alemanys seran el model precari de treball a importar, un model en el qual no competirem per haver evolucionat en recerca i desenvolupament sinó per haver devaluat fins al màxim suportable els costos laborals.

Un patró en què els índexs macroeconòmics tornaran a l’equilibri però en què les economies domèstiques seguiran amb tremendes dificultats per arribar a final de mes. En el qual els joves seguiran amb grans dificultats per emancipar-se, en què els nostres majors cobraran pensions (si les cobren) que no els arribarà ni per a medicines. En definitiva, en què l’Estat del benestar deixarà pas a l’Estat del sobreviure. I a sobre haurem de donar gràcies després d’haver experimentat una situació tan dramàtica.

Un nou triomf, per tant, del desequilibri cada vegada més manifest entre els beneficis del capital i el treballador dins del procés productiu. Un nou transvasament dinerari de les classes populars cap a les rendes del capital perquè en el seu opulència faci el què? Crear teixit productiu i economia real, font de riquesa a mig termini amb unes polítiques redistributives adequades? O per seguir amb les pràctiques especulatives anàrquiques basades en la cobdícia més absoluta de les que el mateix Adan Smith renegaria enèrgicament i que han creat aquesta situació de misèria i indignitat?

Aprenguem la lliçó i per com estem ara i per com estarem quan ens recuperem de la crisi, no cap una altra que organitzar-se i plantar cara. O això o tornar a les condicions laborals de la Revolució industrial. El capital s’ha globalitzat i organitzat i els treballadors ens hem aïllat i individualitzat. Reflexionem per poder defensar millor.

Publicado en La Voz de Barcelona.

CIUDADANO REBELDE (Izquierda no nacionalista)

Facebook: Dani Perales

Twitter: @INNdaniperales

 

Posted by: | Posted on: March 29, 2013

Terrorisme social.

Les rodes de premsa posteriors al Consell de Ministres, des de l’arribada al poder del PP, són tan esperades com temudes per la ciutadania. Qui riu el divendres, plora en diumenge, diu el refranyer popular, a qui jo afegiria que ni en el propi divendres ens deixen riure.

I és que aquest final de setmana ha estat especialment dolorós per a mi, segurament perquè s’ha tractat un tema que malauradament conec de primera mà. Escoltar la reeixida enginyeria verbal de Luis de Guindos, ministre d’Economia i Competitivitat, per emmascarar l’estafa perpetrada pels bancs a persones com la meva àvia que no saben ni llegir ni escriure, en l’escàndol de les preferents, ha estat la gota que ha fet vessar un got que ja estava prou carregat.

Resulta que les entitats bancàries, a més d’exercir un paper important en la creació d’una bombolla immobiliària les conseqüències de la qual estem pagant cruelment, es van dedicar a vendre productes financers d’alt risc a pensionistes i petits estalviadors, que van confiar en aquells que els van oferir un interès interessant a termini fix i amb disponibilitat absoluta del capital.

Milers de persones humils perdran els estalvis de tota la vida de manera injusta i el Govern únicament pot treure a la palestra al seu insigne ministre perquè els vingui a dir que jugar a la borsa és el que té, que alts rendiments sempre van lligats a alts riscos. Amb total rotunditat afirmo que els millors consells que mai he rebut han vingut per part de la meva meravellosa àvia, però amb la mateixa vehemència ratifico que ni rendiment ni risc són conceptes que ella assimili a la seva economia domèstica. Imagino que una pensió de viduïtat tampoc dóna per a grans jocs borsaris.

I en aquestes, un ha de llegir que alguns polítics es queixen que els persegueixin fins a casa mitjançant el ja famós escrache nascut a Argentina quan el corralito. Si estem tornant a l’època dels codis arcaics en què les lleis es diferenciaven clarament entre poderosos i humils, no és incongruent queixar-se que la gent pugui arribar a fer justícia pel seu compte davant uns representants que en comptes de defensar els enfonsen en la misèria cada dia més?

Estem arribant a un punt en què començo a creure que únicament la pressió social asfixiant pot acabar amb aquests llestos. I estic a un pas d’arribar a justificar accions més contundents contra aquests terroristes socials. Mai he cregut en la violència per solucionar cap conflicte, però tampoc crec que posar l’altra galta sigui la solució ara mateix.

La democràcia, el bonisme i la societat de consum han matat la lluita social i la col · lectivitat. Res important es manté sol i fa ja força temps que diferents grups socials s’estan mobilitzant contra aquest tipus d’abusos. I si persegueixen alguns responsables polítics fins a casa i els assenyalen, un aplaudiment i un olé per ells. No és per menys.

Article original d’en Daniel Perales.

Facebook: Dani Perales

Twitter: @INNdaniperales

 

Posted by: | Posted on: September 16, 2012

La “futbolització” de la política.

Aquest mes ha estat un període absolutament funest per a la convivència a Catalunya, amb la guinda en el pastís de la marxa sobre Barcelona (no em diguin que no han sentit una esgarrifança amb el lema), que es suma a més de 30 anys de rentat de cervell generalitzat i estupidesa col·lectiva sense igual.

Queda ja lluny l’esperit de la Transició: la concòrdia, l’enteniment, la tolerància, la unitat, el respecte a la pluralitat, el buscar l’encaix per tots i les ganes de trobar allò que ens unia i que ens uneix enfront del poc que ens separava i que avui dia una mica més ho fa. Adolfo Suárez (UCD) va ser un estadista segons ho analitzem, o simplement un ingenu que no va saber entendre que el nacionalisme mai s’acontenta, mai té suficient, viu d’això, s’alimenta de la il·lusió, del que no existeix però anhela aconseguir, del futur celestial, de les emocions, els sentiments, la passió i l’irracional…

Fruit del mal tancat pacte constitucional, del maquiavel·lisme i l’obsessió d’uns i de la falta de patriotisme o simplement deixadesa, desinterès o incapacitat d’uns altres, ens trobem actualment davant una problemàtica important a sumar al llarg  reguitzell de les quals ja ens vénen sobrevingudes a nivell econòmic i social, i que té difícil solució amb els vímets dels quals disposem.

La política hauria de ser sempre entesa com la fórmula per arribar a acords beneficiosos per a tots, considerant la realitat física i humana del lloc sobre el qual prendre decisions. Per a la presa més justa i equilibrada d’aquestes decisions, la democràcia és el millor sistema polític conegut fins al moment (Churchill dixit) i en aquesta fórmula cap tothom que la respecti i l’entengui en la seva grandesa, excloent per definició a aquells que volen aprofitar-se d’ella i de la seva bondat natural per convertir-la en un arma per a la victòria enfront de l’altre. Democràcia és virtut de l’enteniment i govern del triat per tots els que ho van triar i els que no ho van fer. A més, la política, enfilada en el sistema democràtic, hauria de servir per decidir sobre les nostres vides, sempre que fos necessari per salvaguardar les llibertats de tots, cercenant el menys possible les llibertats individuals.

En canvi el futbol és una altra cosa, és passió, fervor, sentiment, amor irracional a uns colors, a una bandera, a una il·lusió, a unes sensacions… Per molt que defensis el respecte al rival, el joc net, les bones maneres, el fair play, en el fons, tot seguidor fidel a un equip desitja el pitjor per al rival, riu de les seves desgràcies, sofreix amb les seves victòries i mai accepta la realitat del que succeeix. Els colors són més importants, si el teu equip guanya som els millors, si el teu equip perd és culpa de l’àrbitre, de l’entrenador, de la directiva, de l’estat de la gespa, que no m’he portat el meu amulet favorit al camp avui, o que tal o com jugador no ha sortit al terreny de joc motivat. Quan el teu equip perd, la teva tristesa dura poc, ràpidament, com un ressort, saltes de la teva butaca i penses, és igual, l’any que ve ho aconseguirem, som els millors, i així ad infinítum.

No seré jo el primer ni l’últim a tocar el manit tema de la dualitat humana. Tots tenim el nostre costat racional que intentem imposar a l’irracional, no sempre amb èxit, i sovint és comú reflexionar sobre que per molts intents que fem per racionalitzar les coses, l’efecte sorpresa irracional ens ajuda a tenir èxit en segons quines empreses. Està estudiat que el patrimoni cultural i genètic com a espècie ens proporciona una informació molt vàlida a l’hora de prendre decisions ràpides. Per tant, saber utilitzar intel·ligentment ambdues estratègies ens aporta un equilibri a l’hora de decidir què ens afavoreix, exponencialment. Com a conclusió diríem llavors que per a unes coses és millor racionalitzar, meditar, pensar i reflexionar, però per a unes altres és millor deixar-se portar per les emocions internes, per l’emoció, pel costat irracional.

Però estaran amb mi que la política no admet presses, no es porta bé amb les decisions ràpides. És massa important decidir sobre la vida de milions de persones, que alhora viuen en xarxa amb d’altres milions més, com per fiar-nos del nostre costat irracional. Per tant, convindríem tots que la política seria un dels llocs perfectes perquè s’instal·lés còmodament el raciocini i copa de brandy en mà i havà de qualitat, sospesés una vegada i una altra variables i més variables fins a arribada la matinada, i únicament amb tots els elements de judici analitzats, prengués les decisions més adequades per a tots.

En aquests dies, és evident que ens trobem amb la copa de brandy trencada pel xivarri, l’havà humitejat per les llàgrimes i amb uns polítics, que a cop de garrot, prenen decisions precipitades i perilloses, poc meditades des de la raó i extretes en vena directes des del cor.

El nacionalisme més reaccionari està guanyant la partida, quan en democràcia les partides no es guanyen, s’empaten. El nacionalisme està utilitzant perversament la democràcia i els mitjans que aquesta disposa per a la difusió dels seus assoliments positius, per difondre l’odi, l’enfrontament i la desraó. El nacionalisme està utilitzant el legítim sentiment de moltes persones per menysprear el dels altres, tan vàlid com el seu. El nacionalisme ha trobat el camí que al seu món oníric sempre va anhelar, ho té aquí, a tocar d’un dit diuen, i pel camí li és igual qui o quin surti perjudicat. El nacionalisme ha trobat la clau de la seva terra promesa i ja gens ni ningú li pot apartar de la consecució de la victòria final.

Però el nacionalisme no sap, encara que sí ho saben els que ho dirigeixen, que el precipici cap al qual ens porten no té fons, que la fractura social que s’està produint serà difícil d’arreglar, que tot el camí caminat mai podrà ser descaminat i que l’èxit i la victòria d’uns, serà la greu derrota d’uns altres.

No havíem quedat que en democràcia no havien d’haver-hi vencedors i vençuts?

A ells els és igual, és la “futbolització” de la política, és la mort de la raó.

CIUDADANO REBELDE (Izquierda no nacionalista)

Facebook: Dani Perales

Twitter: @INNdaniperales