Ejercicio de Ciudadanía

now browsing by tag

 
 
Posted by: | Posted on: March 6, 2015

Prisma de ciutadà.

I com el Nadal, van arribar les eleccions …
 
I com el Nadal, van arribar les eleccions…

Avui, en una de les meves habituals converses amb un dels meus veïns i amics, he recollit el que podríem anomenar la “teoria i pràctica del votant desencantat”. Si em permeten, voldria exposar-la.
 
Feia temps que no preníem alguna cosa junts i avui els dos hem pogut regalar la mútua companyia. Persona de cultura insondable i ment brillant, m’ha envestit com un búfal a la sabana del Serengueti. Després de cursar la comanda, el meu amic ha començat una encíclica gairebé papal i sense anestèsia, m’ha operat a cor obert …

Ha repassat el nostre immediat univers polític, ha rememorat els governs del nostre municipi (Sant Joan Despí) des dels anys vuitanta fins ara i ha mostrat la seva estranyesa per no haver percebut un increment del compromís i l’activisme de la ciutadania. No s’ha estalviat crítiques a totes les formacions tradicionals i a les que ara parlem de regeneració. M’ha convidat a que li indiqués què hauria de fer un veí com ell per introduir, en consciència, una papereta o una altra en la transparent urna de plexiglàs.
 
Miren vostès, després assentir a les seves paraules, he verbalitzat el següent: “La veritat ?, la veritat és que jo, ficat com estic en això que anomenem política, sota el prisma d’un ciutadà, no votaria”. Silenci, mirada incrèdula i davant meu un somriure ple de sorna. Moltes vegades, per bones que siguin les nostres intencions, ens veiem obligats a posar punt en boca i aprendre. Així ha estat i el mestre, sens dubte, s’ha mostrat com un gran psicòleg social.

En un bar de barri s’ha descrit amb detall el que és i el que hauria de ser. En un poble del Baix Llobregat algú ha estructurat un discurs que fa temps vaig fer meu però que m’omple d’alegria saber que és compartit. Sent cert que el sentit comú és el més escàs dels sentits, avui ha decidit que es nega a extingir …
 
“Mira, és hora de deixar els focs artificials, és moment de deixar els discursos i parlar de qüestions pràctiques. Cal que els veïns analitzem el que se’ns diu i el que se’ns promet per poder repartir puntades i confiances a parts iguals “.
Un alumne no interromp al savi i arribats al primer silenci, he fet un posat convidant a que continués amb la seva classe magistral.
 
“Saps ?, veig que es recorre al frontisme, a posar-se en valor basant-se en desprestigiar al contrari, a l’esbombat tu més i en definitiva, a dir el que calgui per portar-se el gat a l’aigua”.
Per la meva part, vaig seguir assentint i callant. Però el monòleg es va anar tornant dens …
 
“Ara és moment de ser pràctics, de valorar l’honradesa de les persones que es diuen polítics i d’analitzar de forma exhaustiva les seves propostes. Cal invertir temps en llegir a fons els programes, hem d’evitar quedar-nos amb el present i viatjar al passat per observar què han fet i dit els que ens somriuen sense mirar-nos. Mira, és el moment d’exigir-nos ser una mica cabrons. No hauria de ser així, però ens han mentit, ens menteixen i el pitjor de tot és que la culpa és nostra “.
Arribats a aquest punt ja era jo el que tenia el somriure acerat i vaig començar a notar que les meves cordes vocals vibraven. Vaig fer un esforç i vaig mantenir la boca tancada.
 
“En un poble com aquest cal acostar-se als candidats, a la persona que hi ha darrere la façana de les sigles i sens dubte demanar tota la informació, exigir que les propostes siguin concretes i el més important, que deixin de excusar-se en que si la Generalitat no fa això i allò altre o en si l’Estat és més just o menys. Cony !, no estem parlant de les municipals ? És veritat que no es tracta de mirar-se el melic, però jo crec que ens ha de governar gent que miri pel seu poble abans que per una altra cosa. No t’has ficat en això ?, doncs ara m’expliques que té la teva proposta perquè la voti “.

Creguin-me, vaig notar que el tallat estava fred. Ell l’hi havia pres en el minut un. Demanem dos més i vaig començar a fer proselitisme: “Mira proposem qüestions pràctiques basades en dades objectives tant a nivell legal com econòmic. Busquem espais de trobada deixant al marge baralles partidistes pròpies dels partits i no de la ciutadania. Argumentem la transparència amb la nostra pròpia realitat quotidiana que no té res a veure amb els partits franquiciats que tenen fils sobre els seus caps. Ens oferim en base al nostre treball i lliures de deutes de pagar. No haurem de retre comptes a cap estament superior i per tant serem creatius en les nostres iniciatives. Explicarem fins a la sacietat que la prioritat d’un govern local és l’activitat econòmica per facilitar la més àmplia política social. Finalment obrirem literalment les portes de l’Ajuntament perquè qui ho desitgi es senti a casa i pugui observar com podem dir NO sense reserves i preguntar PER QUÈ? tot i que el fer-ho llevi butllofes “.

Després d’un silenci, el meu amic aixecant l’índex com una advertència em va dir que el que acabava de dir era gairebé el mateix que ell havia argumentat. Vaig respondre …
“És cert, així que ja saps la papereta que has ficar al sobre. Recorda, pots identificar-te amb el DNI, el passaport o el carnet de conduir “.

Hem quedat per fer el vermut diumenge que ve.

POLÍTICA ÉS MORAL.

Posted by: | Posted on: February 21, 2015

Millor el dolent conegut?…

Si tots els polítics són iguals, si tots els partits són iguals, si res canviarà, per què votar? …
 
Benvolguts ciutadans, hi ha una única raó i d’un valor incalculable. Votar és l’únic que s’ha demostrat eficaç, per bé i per mal, en la nostra democràcia.

Tot activisme enfront dels problemes o les manifestes injustícies socials, s’ha estavellat contra uns governs que han fet de les seves majories patents de cors. Podem mirar a un altre costat i dir que no, que el carrer és l’escenari de la voluntat popular, però la realitat és una altra, ens agradi o no …
 
Cada quatre anys es convoquen eleccions a nivell local, autonòmic i estatal, a Europa cada cinc. És en el moment d’aquests comicis, quan un sistema electoral manifestament injust pot ser el parany d’aquells que pretenen manipular-lo. Què hem de fer llavors ?, a qui hem de votar per aconseguir un veritable canvi ?. Senzill, primer imposar l’obligació d’emetre el nostre vot, doncs tot i l’abstenció, la representació s’atorga en base als sufragis d’una minoria social (recordem que un 50% de participació es considera un èxit i el normal és no arribar ni al 45%).
 
Primer punt d’atenció, com més gran sigui la participació, més real serà la representació social dels càrrecs electes.
Sens dubte l’abstenció és un dret, però atenent a l’experiència passada, en res afecta els partits majoritaris. Votar en blanc visualitza el descontentament davant del sistema, però abona un terreny estèril. Baratar blanc en sigles podria ajudar a les alternatives amb menys vots a tenir representació. No incidiré en excés en els vots nuls, ja que aquests són escassos i en realitat tenen el mateix efecte que l’abstenció (en les últimes eleccions al Parlament Europeu, al meu poble, alguns votants van escriure en les paperetes frases de protesta i després de quedar molt a gust, van tornar a casa sense haver aconseguit res de profit).
 
Segon punt d’atenció, la majoria absoluta representa realment a la majoria social ?.
Sense cap dubte, no. La Llei electoral sembla estar dissenyada per al bipartidisme. Si desitgen comprovar-ho, revisin els resultats de qualsevol elecció i veuran com partits amb una menor quantitat de vots aconsegueixen més escons que altres …
 
Tercer punt d’atenció, quina opció ens queda per alterar una realitat injusta?
En la meva humil opinió, votar a partits minoritaris. Trencar amb aquest gest l’estructura de l’immobilisme clientelista, en definitiva trencar la baralla que fins ara han fet servir els tafurs coneguts. No val dir que tots els polítics són iguals, com podem afirmar fins que no puguin fer una veritable tasca de govern ?.
 
Hem de informar-nos, apropar realment als candidats i les seves propostes, analitzar els partits en el seu espectre més ampli, valorar el treball tangible realitzat en el veritable activisme social i llavors, després d’exercir el nostre veritable càrrec de ciutadans, optar en consciència en el moment de introduir el nostre vot a les urnes.

No voldria ometre una obligació autoimposada. No amagaré que estic integrat en una formació política, la mateixa concorrerà a les pròximes eleccions municipals i estic segur que sóc i som tan sospitosos com qualsevol altre partit que en el passat es postulés a fer les coses millor. Però la veritat, el que és innegable és que res del passat ens llasta el futur. Sent així, no creuen que iniciatives noves mereixen una oportunitat ? Interessadament jo afirmo que sí, però la resposta estarà, com sempre, en tot i cat un dels habitants del meu poble …
 
Quart punt d’atenció, podem assegurar l’eficàcia i l’eficiència dels partits alternatius un cop governin ?
Sens dubte la resposta és sí. En qualsevol cas i com ja he reflexionat anteriorment, tot passa per una massiva presència de votants per aconseguir representació d’aquests partits. No serveix de res una gran proposta si no es plasma en una representació real en els òrgans de govern.
 
De debò, ser ciutadà és un càrrec públic en si mateix i com a tal obliga. Arribaran els comicis, si no fem res, si donem per bo que decideixin altres, si ens deixem portar per la gradilocuencia d’aquells que tenen més recursos per a propaganda, per manipular els mitjans de comunicació, per convocar actes lúdics i per somriure’ns sense decor mentre no busquen més que el nostre vot, llavors caurem en la vella trampa com conills davant els focus d’un cotxe.
 
Cinquè i últim punt d’atenció. Quan no fem el que toca, ve un altre i ho fa per nosaltres. No queda una altra, qui vulgui peixos que es mulli el cul i han de creure, per anar a votar ningú ha agafat una pulmonia.

POLÍTICA ÉS MORAL.

Posted by: | Posted on: December 18, 2013

Vídeo del Power Point dels pressupostos 2014 a les entitats, esquemes mentals i preguntes de mala fe.

En aquesta entrada podran veure el vídeo de les preguntes després de la presentació del Power Point dels pressupostos a les entitats de Sant Joan Despí el passat 16 de desembre de 2013. Els temes de la Zona Blava en L’Eixample i la manera de pressupostar els ingressos en aquest concepte queden definitivament explicats pel nostre màxim representant ciutadà local .

Va quedar ben clar que els que ens oposem a la Zona Blava estem en contra del medi ambient i a favor de la contaminació , que volem que la gent circuli i circuli buscant aparcament contaminant la ciutat . Aquesta és la clau de tot , la mala fe dels que pregunten sobre el destí dels nostres diners i sobre la gestió municipal .

Fa poc , a l’audiència pública del passat 11 de desembre, van preguntar al Sr . alcalde sobre el cost de l’acte privat de recepció d’entitats (veure vídeos) de la Festa Major (encara que no aparegués en cap programa ) . Per al Sr. alcalde , preguntar això ho va interpretar com que qui preguntava volia privar de Festa Major a la ciutat . Ara tot quadra , des d’aquest marc mental és lògic deduir i argumentar que qui pregunta sobre la instal · lació de la Zona Blava al seu barri el que vol és contaminar , fins i tot es va mostrar sorprès per la pregunta . No, si la resposta cau pel seu propi pes , és impecable .

Millor que ningú pregunti si hi ha algú que hagi tingut més facilitat per aconseguir feina en funció de la seva militància o acostament a un partit polític determinat , fet bastant improbable a Sant Joan Despí , potser pugui ser acusat d’anar en contra de la creació d’ocupació i d’atacar als aturats , en el millor dels casos . Ja seria mal fe preguntar !

Facebook: Manuel Ruiz Casanellas

Twitter: @MRuizCasanellas

Posted by: | Posted on: May 17, 2013

De “galgos y podencos”.

“La raó no crida, la raó convenç”. Luis Ferre

No els ha de resultar estrany que els parli de les meves constants angoixes. En realitat, podríem dir que per tots, en major o menor mesura, són compartides.

Cadascú al seu lloc o trinxera, fem el que podem per treure el carro del pedregar i crec fermament que tots som conscients de la inapel · lable necessitat del compromís cap al nostre futur i el dels nostres fills …

I aquí comença el neguit i la tristesa, les angoixes de què els parlava. Tot es queda en la superfície i una vegada més ens enfrontem entre nosaltres, oblidant aparentment, al veritable enemic que ens ataca. Aquest “nosaltres” enorme, aquest veritable poder que és nostre, s’esquerda a poc a poc per no cercar els punts de trobada i no les disparitats. A la paraula ja no hi ha força, a la paraula hi ha ràbia i mentrestant, atur que augmenta, famílies desnonades, gent gran estafada, hospitals sense recursos i escoles abandonades.

Observo com a la rereguarda les faccions s’acarnissen unes amb altres per qüestions nímies. Veig com per res, aliances possibles es malmeten i els ciutadans amb recel es miren. Mentrestant, en els seus trons uns quants somriuen de manera estranya …

No em canso en l’afany de reconèixer els espais comuns, com Hermes de mig pèl faig de la comunicació obstinació. Però o cap valor tenen les paraules o és que en realitat han mort. La cultura fineix en formes i fons i la ideologia de la desesperació sembla la més competent.

Els qui s’erigeixen com a representants de la “voluntat popular” no són els més capaços, són els més bel · ligerants. Titelles buits i de veu estrident que igual que un lloro repeteixen dogmes feridors. Ells i nosaltres, nosaltres i ells. Que si “galgos o podencos”, que si “podencos o galgos”, arriba l’enemic i es menja a les llebres …

POLÍTICA ÉS MORAL.

Facebook: Josep Andreu García Cuestas

Twitter: @JosepGarcaCuest

 

Posted by: | Posted on: February 15, 2013

Fuenteovejuna.

“Sí que és valuosa la lectura i que patrimoni ens arma…”

Arran de l’atac frontal que la nostra ciutadania està sofrint, acudeix a la meva ment l’anomenat per Miguel de Cervantes, el “Fénix dels enginys”. Em refereixo a Félix Lope de Vega y Carpio, un dels màxims exponents del Segle d’Or de les lletres espanyoles i autor de la mítica “Fuenteovejuna”.

Es tracta d’una obra teatral que malgrat estar escrita a principis del segle XVII i en plenitud de la monarquia dels Àustrias, planteja un conflicte obert entre el poder i el poble pla. Estableix, de forma preclara, el dret de defensar-se enfront de la tirania d’aquells que abusen de la societat per obtenir i mantenir privilegis.

La història descriu l’aixecament de tota una vila enfront del seu comendador per l’exigència d’aquest de consumar el dret de pernada sobre una donzella a portes de contreure matrimoni. En resum, tot el poble fa de l’honor d’una noia el seu propi…

Certament, no ho dubtin, els “comendadors” que suposadament ens representaven i donaven protecció, han anat interioritzant que el poble pla, laboriós i cansat del seu dia a dia, poca atenció prestava al que més enllà de la seva casa es tractava. En aquesta convicció de no sofrir vigilància, els nostres “senyors”, de les obligacions es van oblidar i van fer exigència i drets de les seves prevendes. Què era doncs el govern?, cuals les seves funcions?: robar molt i molt temps mentre uns altres treballaven.

Molt treballa el ruc fins i tot sense menjar en el pessebre, més sense dilació mor. Així, en la mateixa mesura, la confiança s’ha minat, s’ha arribat a reconèixer als “nobles” corruptes que en la seva insondable avarícia, han portat al desastre a la nova Fuenteovejuna. Què ens queda fer si ja ni la “bondat” del Rei ha de donar-nos justícia i calma? Què hem de proposar per salvar honra i omplir estómacs? Aixecar-nos sense dubtar…

Lope de Vega, en la seva destrossadora proposta, plantejava que el poble es prenia la justícia per la seva mà i en la seguretat de la correcció de les seves accions, apel·lava a la Corona i en poder establert. El Fénix creia en la magnanimitat dels prínceps i que eren pocs els falsos i pecadors. La història d’Espanya, el nostre present, ens demostren el seu error.

Una vegada més, Fuenteovejuna s’enfronta al seu Comendador. Ens ha robat l’honor, els nostres mitjans de vida i el nostre futur. No hi ha una altra ciutadans, ningú ha de venir a salvar-nos doncs sols estem…

Braç amb braç, units en una sola intenció, podrem capturar i “ajusticiar” a l’indigne governant. Hem de revelar-nos i convertir-nos en impartidors de justícia. Hem d’aconseguir-ho, hem d’aconseguir-ho, quan en el futur es llegeixi l’últim acte, així ha de versar: “Qui va matar al Comendador? / Fuenteovejuna, Senyor / Qui és Fuenteovejuna? / Tot el poble, Senyor”.

POLÍTICA ÉS MORAL

Facebook: Josep Andreu García Cuestas
Twitter: @JosepGarcaCuest

 

Posted by: | Posted on: February 1, 2013

SOCIETAT JUSTA: Exercici de ciutadania.

Vostès i jo, tots en definitiva, escoltem cada dia i fins al més no poguer opinions similars a aquesta: “Tots els polítics són iguals, això no té remei. Els que es presenten ho fan per robar el que puguin i així va el país…”.

Bé, sense poder esmenar la major, voldria afirmar que arribats a aquest punt, sens dubte hem de ser nosaltres, els ciutadans, els que imposem la voluntat de canviar una realitat que ens ofega i indigna.

Després d’una fosca dictadura, la incorporació a un sistema democràtic ens va fer creure que els nostres horitzons, encara sent llunyans, eren lluminosos i nets. Res podia fer presagiar que els nostres representants democràticament triats, poguessin trair a aquells dels quals emanava la voluntat popular. Vam creure de bona fe que abusos i opacitats passarien a ser fets del passat i així, satisfets de l’aconseguit, ens convertim a poc a poc en una societat dormida. En ella, gents més agressives i malintencionades que nosaltres, han construït una realitat paral·lela a la social en la qual per les bones o les dolentes, han aconseguit atendre els seus interessos i aconseguir els seus objectius.

El moment present és el que és, però hem d’estar disposats a lluitar pel que és just. Indignar-se, parlar, twitejar, debatre en facebook, són vies vàlides per opinar i pronunciar-se, però si veritablement volem “fer alguna cosa” per canviar la realitat, hem d’estar disposats a lluitar per això i ser capaços de fer-ho. Ser ciutadà és un càrrec públic en si mateix i com tal obliga…

Hem de sortir al carrer, apropar-nos a les institucions, entrar en elles sense reserves ja que són la nostra casa i per tant serem benvinguts. Si ens ho proposem, aconseguirem revertir el nostre ordenament legal en benefici de tots. El ciutadà pot i ha d’exercir la seva condició de veritable dipositari del poder polític. Un càrrec electe ha de ser algú en el qual la ciutadania delega temporalment la confiança per actuar en la seva representació. Per tant, hem de monitoritzar el que es decideix i fa en el nostre nom. L’objectiu no és triar als nostres representants entre els més capaços, el més important ha de ser triar als nostres portaveus entre els més capaços.

Som més i per això, podem canviar la realitat.

POLÍTICA ÉS MORAL

 

Posted by: | Posted on: October 20, 2012

4. Exercici de ciutadanía.

Per a S.J.D. ser ciutadà és un càrrec en si mateix. En aquest sentit procurarem els mitjans perquè la ciutadania exerceixi amb determinació la seva condició de veritable dipositari del poder polític. Els regidors són persones a les quals la ciutadania delega temporalment la seva confiança per actuar en el seu nom. És labor de tots monotoritzar el que aquests fan amb els nostres diners i amb la nostra ciutat. S.J.D. procurarà aclarir els papers d’empleat i ocupador pel que fa al ciutadà i als polítics locals. En aquest sentit proposarem sistemes de control de l’acció de cadascun dels nostres representants i del personal que treballa directa o indirectament per a l’Ajuntament, de manera que els ciutadans puguin fer un seguiment real del treball que realitzin amb la major transparència possible i puguin posicionar-se pel que fa a la justícia de la remuneració pública de cadascun.