José Luis García Romero

now browsing by tag

 
 
Posted by: | Posted on: October 17, 2013

La democràcia es dessagna.

Sempre he pensat que la democràcia és el sistema menys dolent de gestió per a una societat moderna . El que passa avui a Espanya , i per extensió a Catalunya , crec que és gravíssim . La democràcia es dessagna perquè perd sang per tres vies : Periodisme ( quart poder ) , Polítics i Justícia .
 
Quan una societat té dèficit democràtic i creu que la democràcia és votar cada 4 anys sense vigilar els gestors o elegits , alguna cosa falla . Com diu un bon amic : “tot ciutadà és un càrrec públic en si mateix i com a tal obliga” .

Hi ha l’opció de vigilància per part del periodisme . Avui aquesta opció no és vàlida perquè està mort i val com a exemple les tertúlies televisives amb representants de partits polítics . On són la imparcialitat i les preguntes compromeses ? Aquestes tertúlies es converteixen en un “tu més , tu també i tu vas fer en el seu dia … ” L’espectador només pot veure comunicadors però mai la veritat ni treure conclusions . Si veiem la premsa més del mateix amb diaris supeditats a la línia editorial clarament polititzada . Les columnes d’opinió són cada vegada més interessades , manca imparcialitat i llibertat d’acció per als periodistes . Per si no fos suficient els grups editorials estan enfonsats en deutes i només busquen tractes de favor amb els polítics per sobreviure . És impossible ser crític amb qui et dóna de menjar i et dóna privilegis .

Al nostre municipi , Sant Joan Despí , passa una cosa semblant amb el ” BUTLLETÍ ” que és el més semblant al ” NO-DO ” local en democràcia . Tot és idíl · lic , fantàstic i fruit de fets consumats . És a dir , al ciutadà se li informa del que es fa però mai se li pregunta . Quan la comunicació és unidireccional i manipulada interessadament es converteix en desinformació i corró mediàtic .
 
El tema polític és molt més greu . Hem passat de servir al cabdill , afins i senyorets , a servir tots a l’ oligarquia dels partits majoritaris . El sistema és senzill . Dos partits amb un sistema electoral que els afavoreix i totes les empreses i grups de poder ajudant a aquests partits per perpetuar-se en el poder a canvi de favors futurs . Jo et dono diners per arribar al poder i tu em dones concessions i privilegis arribat el moment . El poble queda al marge i paga la festa mentre els partits creen i creen institucions per posar els seus “palmeros”.

Recordem els càrrecs electes i elegits que suportem : parlament europeu, espanyol , català , diputacions , consells comarcals , entitats metropolitanes , ajuntaments , districtes , etc .
Tots aquests “palmeros” són polítics professionals , viuen d’estar ben situats a les llista i no de qui els vota .

Un polític professional menja de la política i no critica a qui li dóna de menjar . Té més interès en la seva posició en el partit que a denunciar injustícies que perjudicarien al partit . Només es critica el dels altres i d’autocrítica zero .

Resumint : els polítics no busquen solucions i com a molt actuen sobre la base del cost polític . Si una mesura dóna més vots dels que es perden no es mira la seva necessitat o justícia .
 
Finalment parlaré de la justícia , la qual en les altes esferes està polititzada i els vots són per afinitat política del que ha col · locat a cadascú. Només així s’entenen sentències que a Europa creuen lucinants . Avui la justícia no és cap poder perquè els seus càrrecs en els alts tribunals són polítics i els favors es paguen amb fidelitat .
 
Així tot el sistema és nociu i es retroalimenta . Es governa per als que paguen les campanyes . No hi ha crítica ni als partits opositors ( tots tenen molt a callar i amagar ) , tampoc n’hi ha a la premsa . I per rematar la justícia està al servei dels partits . La democràcia és només una il · lusió i realment tenim una dictadura que és la suma del poder econòmic amb l’interès polític .

Nota : Si hi ha sentències condemnatòries a polítics s’aplica una llei del 1870.06.18 sobre indults i ho arreglen perquè el cercle es tanqui també amb els que són enxampats.

Por José Luis García Romero.

 

Posted by: | Posted on: July 16, 2013

Gestiono o m’enamoro?

Fa uns dies vaig assistir al consell escolar del meu municipi i vaig escoltar alguna cosa que vull compartir amb qui llegeixi aquest article.
Resulta que tots els ciutadans paguem els nostres impostos i esperem que els nostres representants optimitzin aquests diners per al bé comú de tota la comunitat.

Sembla xocant sentir en un consell escolar les paraules de la Regidora d’Educació quan diu que ella i l’alcalde de Sant Joan Despí s’han enamorat d’un projecte que suposa cedir unes instal · lacions públiques durant 15 anys. Concretament les instal · lacions del Pascual Cañís, CEIP desaparegut fa uns anys al barri de les Planes de Sant Joan Despí.
Aquest fet requereix diverses reflexions:

1) La ciutadania no el coneixia, o sigui, sembla que ha estat un caprici de l’alcalde. S’ha anunciat al Butlletí com un fet consumat.
2) No conec l’existència d’un concurs públic.
3) Accepto que és un projecte diferent, necessari i no existent però no accepto que es faci per la via privada. Aquesta converteix el projecte en PRIVILEGI d’uns pocs amb instal · lacions públiques de tots.
4) L’entitat agraciada és “El Brot” a través d’una fundació sense ànim de lucre però amb quotes, segons ells socials. A canvi de la cessió de l’espai públic els agraciats repararan les finestres (paraules de la Regidora d’Educació).
5) La situació xoca tenint en compte les necessitats del municipi, que requereix un nou institut, el qual, per raons pressupostàries es dóna per perdut. L’alternativa al nou institut seran uns barracons per d’aquí a 2 anys. Es va considerar al CEIP Pascual Cañís no apte com a institut per ser una instal · lació de primària i ara sí que serveix per a un institut artístic.

Conclusió als punts anteriors:
Els nostres joves estudiaran en barracons mentre una opció privada utilitza espais públics per fer un institut artístic, i el més greu és que no s’ha consultat als ciutadans. Jo no accepto que amb els meus diners pagui capritxos dels meus representants quan les necessitats bàsiques del municipi no estan cobertes. A més denuncio la manera poc democràtica de gestionar la cosa pública.

José Luis García Romero.

 

Posted by: | Posted on: June 28, 2013

Dret o privilegi.

Fa molts anys i producte de la joventut creia que tots havíem de ser iguals, o sigui, cafè per a tothom. El temps em va ensenyar que hi ha d’haver mínims però que no tots treballem igual.

La vida et fa canviar i és bo que sigui així perquè no hi ha res que no sigui millorable.

Avui crec que l’important és tenir una societat que faciliti als seus ciutadans una efectiva IGUALTAT D’OPORTUNITATS. A més cal tenir una sensibilitat especial per a aquells amb dificultats producte de l’infortuni, l’edat i altres circumstàncies, és a dir, SOLIDARITAT AMB ELS MÉS FEBLES.

Perquè la IGUALTAT D’OPORTUNITATS sigui certa hi ha coses que el sector públic ha de garantir: EDUCACIÓ, SANITAT, SEGURETAT JURÍDICA I FÍSICA …. així com l’accés a UN HABITATGE DIGNE.

Quan lo públic surt d’allò que garanteix la IGUALTAT D’OPORTUNITATS I LA SOLIDARITAT envaeix competències de la iniciativa privada.

Quan alguna de les premisses anteriors no es compleix, quan el DRET esdevé PRIVILEGI (per raó econòmica, de naixement, de sexe, qualsevol tipus de corruptela o ideologia) tenim davant una injustícia.

Avui m’he proposat fer unes reflexions sobre EDUCACIÓ partint de la base que és la millor manera de garantir el futur d’una societat.

Estem vivint com els polítics professionals volen devaluar la qualitat de l’educació pública amb la supressió de la sisena hora. Aquesta mesura és una manera de menysprear l’escola pública i ajudar que no hi hagin fuites a la privada i concertada. Sabem el moment que estan passant les famílies i no interessa una escola pública de qualitat. La supressió de la 6a hora implica que les escoles no públiques realitzen un 16,7% més d’hores en els centres, sigui matèria curricular o no. Aquest greuge comparatiu implica una no IGUALTAT D’OPORTUNITATS.

Nosaltres (pares de l’escola pública) hem de pal · liar transitòriament aquest dèficit i si els polítics professionals no ho arreglen optar per noves formacions polítiques de no professionals. Cal optar per polítics que pensin en els problemes dels votants i no als qui es preocupen només d’acontentar a qui els col · loquen en les llistes electorals.

Seguint amb el tema educatiu, després de la 6a hora ve la batalla de l’intensiu, que allunyarà més les famílies dels centres educatius. Les AMPA cada vegada tenen menys pares. Amb horaris lectius de 9 a 14h l’activitat de les AMPA caurà facilitant la introducció de la iniciativa privada en la gestió d’escoles públiques. La gestió privada facilitarà extraescolars amb un major cost per a les famílies. La gestió privada farà pujar els preus i baixar la qualitat dels serveis. Recordem que qualsevol gestió privada busca un benefici.

Els meus arguments només són suposicions lògiques que recolzen les bondats de la jornada partida.

Jo recordo com el meu fill jugava a la sortida del centre escolar amb altres nens al parc. Si surt a les 14:00 h mort de gana, jugarà?

La sociabilitat és un dels pilars en la formació dels nostres fills. Cal que ells creixin fora d’activitats reglades per adults. Què han de dir a aquesta reflexió els pedagogs defensors de la jornada continuada?

Finalment crec que l’educació necessita menys lleis i més sentit comú. Existeixen models educatius d’èxit dels quals es pot aprendre. Cal que les famílies participin més en els centres, de manera activa (festes, concursos, col · loquis, extraescolars, etc) i de manera presencial (assistint a les aules per veure com s’ensenya als nostres fills i amb classes per a pares que ens diguin com ajudar els nostres fills).

Són reflexions i pinzellades que pretenen ser una manera d’obrir el debat per millorar el futur de la nostra societat.

Facebook: José Luis García