Josep Andreu García Cuestas

now browsing by tag

 
 
Posted by: | Posted on: May 8, 2016

Cuando las ratas saltan los gatos maúllan. Por Josep Andreu García Cuestas.

Que no sabemos lo que nos pasa: eso es lo que nos pasa. José Ortega y Gasset.

En la seguridad de que no invertirán los minutos que se requieren para leer este texto, les pido disculpas por no poder reducir su extensión.

Hace mucho tiempo que no escribo en este blog y hoy he tenido, por fin, oportunidad de volver a hacerlo. No diré que no me resulte algo grato, pues mucho me une al mismo ya que soy su creador, pero me sorprende bastante que las posiciones de mi entorno -que en definitiva inspiran mis posts- no sean un punto más comprometidas más allá de lo evidente.
Como cualquier otra población, en pueblo en el que resido tiene problemas de vía pública, de salubridad, de servicios y la intemerata de cuestiones que deben ser atendidas, pero en cualquier caso, es su ciudadanía la que puede ser protagonista, o no…

Mascotas, palomas, gaviotas, procesionaria, camiones de basura, salidas de humos, bicicletas, ruidos, aparcamientos, uso de los espacios públicos, convivencia entre culturas, robos, vandalismo y qué se yo cuantos temas más son atendidos con mayor o menor fortuna en los foros locales de internet y creo –siento decirlo- en función de la primera persona del singular, es decir del enorme y mayestático YO.

Poco se ve el NOSOTROS, demasiado escaso es el generoso plural que nos beneficia a todos. Miramos a corto plazo y mis estimados convecinos, me demuestran que así no llegaremos a ningún lado.

En nuestro momento toca sacar los colores a quién tiene el privilegio de gobernar y recordar que lo que merece ser informado es que hay familias que deben aguar la leche para que alcance por las mañanas para todos sus hijos, que los ambulatorios andan cortos de personal, que las escuelas de nuestro pueblo sufren grandes problemas por una multiculturalidad mal gestionada, que la crisis no ha finalizado y que existe la pobreza energética, que debe realizarse una verdadera y agresiva promoción económica, que es absolutamente necesario invertir en centros de día y en una residencia para nuestros mayores y para niños y adultos con necesidades especiales, en definitiva, que vivimos en una falsa arcadia cuya realidad es una hermosa fachada que una vez se franquea también esconde ratas…

Estoy asumiendo que ha dejado de importarnos lo que suceda en nuestro entorno si el tema nos requiere observar lo que no nos gusta.

¿Sabrán los integrantes del respetable ágora lo que realmente sucede en su ciudad?, ¿alguien se mantiene ojo avizor sobre lo que se hace con su voto?, ¿la ciudadanía que se llena la boca de derechos es consciente de sus obligaciones?. Este ocasional paseante cree que no.

Bien, a punto de cumplirse un año de las últimas elecciones locales, las mociones y/o intervenciones de nuestros representantes en el sagrado pleno municipal, parecen pasar de puntillas sobre lo que importa a su pueblo y a su gente, al cabo lanzan balones fuera que despistan sobre los verdaderos intereses de aquellos a los que dicen representar. El 90% de las mismas no tienen relación directa con nuestra población, pero lo que resulta curioso es que la cosa parece no revestir importancia para nadie.

Amigos, les invito a realizar una sencilla acción, acérquense a la sede del partido al que votaron o al despacho de su regidor electo, pregunten por su actividad diaria y pongan en su posible respuesta toda su atención. De no gustarles lo que escuchen, adviertan a su interlocutor de que ustedes son ciudadanos, como tales cargos públicos y que están dispuestos a decir NO y a preguntar porqué.

En la voluntad de cerrar esta, a todas luces innecesaria, reflexión, he de decirles que sería bueno acabar con el vergonzante recuerdo que me provocó un indigno vecino, que tras las elecciones del pasado 25 de mayo de 2015, afirmó sin ruborizarse: “Yo sé que hacen lo que les da la gana y que a lo mejor hasta se lo llevan caliente, pero oye, ¿qué quieres que te diga?, el pueblo está muy cuidado y bonito”.

¿Hablamos de derechos?, por favor, empecemos a ser conscientes de nuestro propio compromiso. ¿Hace?.

POLÍTICA ES MORAL

Posted by: | Posted on: March 6, 2015

Prisma de ciutadà.

I com el Nadal, van arribar les eleccions …
 
I com el Nadal, van arribar les eleccions…

Avui, en una de les meves habituals converses amb un dels meus veïns i amics, he recollit el que podríem anomenar la “teoria i pràctica del votant desencantat”. Si em permeten, voldria exposar-la.
 
Feia temps que no preníem alguna cosa junts i avui els dos hem pogut regalar la mútua companyia. Persona de cultura insondable i ment brillant, m’ha envestit com un búfal a la sabana del Serengueti. Després de cursar la comanda, el meu amic ha començat una encíclica gairebé papal i sense anestèsia, m’ha operat a cor obert …

Ha repassat el nostre immediat univers polític, ha rememorat els governs del nostre municipi (Sant Joan Despí) des dels anys vuitanta fins ara i ha mostrat la seva estranyesa per no haver percebut un increment del compromís i l’activisme de la ciutadania. No s’ha estalviat crítiques a totes les formacions tradicionals i a les que ara parlem de regeneració. M’ha convidat a que li indiqués què hauria de fer un veí com ell per introduir, en consciència, una papereta o una altra en la transparent urna de plexiglàs.
 
Miren vostès, després assentir a les seves paraules, he verbalitzat el següent: “La veritat ?, la veritat és que jo, ficat com estic en això que anomenem política, sota el prisma d’un ciutadà, no votaria”. Silenci, mirada incrèdula i davant meu un somriure ple de sorna. Moltes vegades, per bones que siguin les nostres intencions, ens veiem obligats a posar punt en boca i aprendre. Així ha estat i el mestre, sens dubte, s’ha mostrat com un gran psicòleg social.

En un bar de barri s’ha descrit amb detall el que és i el que hauria de ser. En un poble del Baix Llobregat algú ha estructurat un discurs que fa temps vaig fer meu però que m’omple d’alegria saber que és compartit. Sent cert que el sentit comú és el més escàs dels sentits, avui ha decidit que es nega a extingir …
 
“Mira, és hora de deixar els focs artificials, és moment de deixar els discursos i parlar de qüestions pràctiques. Cal que els veïns analitzem el que se’ns diu i el que se’ns promet per poder repartir puntades i confiances a parts iguals “.
Un alumne no interromp al savi i arribats al primer silenci, he fet un posat convidant a que continués amb la seva classe magistral.
 
“Saps ?, veig que es recorre al frontisme, a posar-se en valor basant-se en desprestigiar al contrari, a l’esbombat tu més i en definitiva, a dir el que calgui per portar-se el gat a l’aigua”.
Per la meva part, vaig seguir assentint i callant. Però el monòleg es va anar tornant dens …
 
“Ara és moment de ser pràctics, de valorar l’honradesa de les persones que es diuen polítics i d’analitzar de forma exhaustiva les seves propostes. Cal invertir temps en llegir a fons els programes, hem d’evitar quedar-nos amb el present i viatjar al passat per observar què han fet i dit els que ens somriuen sense mirar-nos. Mira, és el moment d’exigir-nos ser una mica cabrons. No hauria de ser així, però ens han mentit, ens menteixen i el pitjor de tot és que la culpa és nostra “.
Arribats a aquest punt ja era jo el que tenia el somriure acerat i vaig començar a notar que les meves cordes vocals vibraven. Vaig fer un esforç i vaig mantenir la boca tancada.
 
“En un poble com aquest cal acostar-se als candidats, a la persona que hi ha darrere la façana de les sigles i sens dubte demanar tota la informació, exigir que les propostes siguin concretes i el més important, que deixin de excusar-se en que si la Generalitat no fa això i allò altre o en si l’Estat és més just o menys. Cony !, no estem parlant de les municipals ? És veritat que no es tracta de mirar-se el melic, però jo crec que ens ha de governar gent que miri pel seu poble abans que per una altra cosa. No t’has ficat en això ?, doncs ara m’expliques que té la teva proposta perquè la voti “.

Creguin-me, vaig notar que el tallat estava fred. Ell l’hi havia pres en el minut un. Demanem dos més i vaig començar a fer proselitisme: “Mira proposem qüestions pràctiques basades en dades objectives tant a nivell legal com econòmic. Busquem espais de trobada deixant al marge baralles partidistes pròpies dels partits i no de la ciutadania. Argumentem la transparència amb la nostra pròpia realitat quotidiana que no té res a veure amb els partits franquiciats que tenen fils sobre els seus caps. Ens oferim en base al nostre treball i lliures de deutes de pagar. No haurem de retre comptes a cap estament superior i per tant serem creatius en les nostres iniciatives. Explicarem fins a la sacietat que la prioritat d’un govern local és l’activitat econòmica per facilitar la més àmplia política social. Finalment obrirem literalment les portes de l’Ajuntament perquè qui ho desitgi es senti a casa i pugui observar com podem dir NO sense reserves i preguntar PER QUÈ? tot i que el fer-ho llevi butllofes “.

Després d’un silenci, el meu amic aixecant l’índex com una advertència em va dir que el que acabava de dir era gairebé el mateix que ell havia argumentat. Vaig respondre …
“És cert, així que ja saps la papereta que has ficar al sobre. Recorda, pots identificar-te amb el DNI, el passaport o el carnet de conduir “.

Hem quedat per fer el vermut diumenge que ve.

POLÍTICA ÉS MORAL.

Posted by: | Posted on: February 21, 2015

Millor el dolent conegut?…

Si tots els polítics són iguals, si tots els partits són iguals, si res canviarà, per què votar? …
 
Benvolguts ciutadans, hi ha una única raó i d’un valor incalculable. Votar és l’únic que s’ha demostrat eficaç, per bé i per mal, en la nostra democràcia.

Tot activisme enfront dels problemes o les manifestes injustícies socials, s’ha estavellat contra uns governs que han fet de les seves majories patents de cors. Podem mirar a un altre costat i dir que no, que el carrer és l’escenari de la voluntat popular, però la realitat és una altra, ens agradi o no …
 
Cada quatre anys es convoquen eleccions a nivell local, autonòmic i estatal, a Europa cada cinc. És en el moment d’aquests comicis, quan un sistema electoral manifestament injust pot ser el parany d’aquells que pretenen manipular-lo. Què hem de fer llavors ?, a qui hem de votar per aconseguir un veritable canvi ?. Senzill, primer imposar l’obligació d’emetre el nostre vot, doncs tot i l’abstenció, la representació s’atorga en base als sufragis d’una minoria social (recordem que un 50% de participació es considera un èxit i el normal és no arribar ni al 45%).
 
Primer punt d’atenció, com més gran sigui la participació, més real serà la representació social dels càrrecs electes.
Sens dubte l’abstenció és un dret, però atenent a l’experiència passada, en res afecta els partits majoritaris. Votar en blanc visualitza el descontentament davant del sistema, però abona un terreny estèril. Baratar blanc en sigles podria ajudar a les alternatives amb menys vots a tenir representació. No incidiré en excés en els vots nuls, ja que aquests són escassos i en realitat tenen el mateix efecte que l’abstenció (en les últimes eleccions al Parlament Europeu, al meu poble, alguns votants van escriure en les paperetes frases de protesta i després de quedar molt a gust, van tornar a casa sense haver aconseguit res de profit).
 
Segon punt d’atenció, la majoria absoluta representa realment a la majoria social ?.
Sense cap dubte, no. La Llei electoral sembla estar dissenyada per al bipartidisme. Si desitgen comprovar-ho, revisin els resultats de qualsevol elecció i veuran com partits amb una menor quantitat de vots aconsegueixen més escons que altres …
 
Tercer punt d’atenció, quina opció ens queda per alterar una realitat injusta?
En la meva humil opinió, votar a partits minoritaris. Trencar amb aquest gest l’estructura de l’immobilisme clientelista, en definitiva trencar la baralla que fins ara han fet servir els tafurs coneguts. No val dir que tots els polítics són iguals, com podem afirmar fins que no puguin fer una veritable tasca de govern ?.
 
Hem de informar-nos, apropar realment als candidats i les seves propostes, analitzar els partits en el seu espectre més ampli, valorar el treball tangible realitzat en el veritable activisme social i llavors, després d’exercir el nostre veritable càrrec de ciutadans, optar en consciència en el moment de introduir el nostre vot a les urnes.

No voldria ometre una obligació autoimposada. No amagaré que estic integrat en una formació política, la mateixa concorrerà a les pròximes eleccions municipals i estic segur que sóc i som tan sospitosos com qualsevol altre partit que en el passat es postulés a fer les coses millor. Però la veritat, el que és innegable és que res del passat ens llasta el futur. Sent així, no creuen que iniciatives noves mereixen una oportunitat ? Interessadament jo afirmo que sí, però la resposta estarà, com sempre, en tot i cat un dels habitants del meu poble …
 
Quart punt d’atenció, podem assegurar l’eficàcia i l’eficiència dels partits alternatius un cop governin ?
Sens dubte la resposta és sí. En qualsevol cas i com ja he reflexionat anteriorment, tot passa per una massiva presència de votants per aconseguir representació d’aquests partits. No serveix de res una gran proposta si no es plasma en una representació real en els òrgans de govern.
 
De debò, ser ciutadà és un càrrec públic en si mateix i com a tal obliga. Arribaran els comicis, si no fem res, si donem per bo que decideixin altres, si ens deixem portar per la gradilocuencia d’aquells que tenen més recursos per a propaganda, per manipular els mitjans de comunicació, per convocar actes lúdics i per somriure’ns sense decor mentre no busquen més que el nostre vot, llavors caurem en la vella trampa com conills davant els focus d’un cotxe.
 
Cinquè i últim punt d’atenció. Quan no fem el que toca, ve un altre i ho fa per nosaltres. No queda una altra, qui vulgui peixos que es mulli el cul i han de creure, per anar a votar ningú ha agafat una pulmonia.

POLÍTICA ÉS MORAL.

Posted by: | Posted on: February 13, 2015

Socialistes. Guerra o revolució.

El gran desafiament de la nova executiva socialista, després de la victòria del Partit Popular a les darreres eleccions generals, era recuperar el control de la situació als seus regnes de taifes i establir una estructura de poder que pogués dirigir de forma eficient, permetin-me la llicència, “l’esforç de guerra”…

La realitat, com en altres èpoques del passat d’Espanya, s’ha imposat de la pitjor manera. Les dissensions internes dels socialistes van desdibuixar l’objectiu que autentificava el seu paper. Em refereixo a lluitar per la justícia social basada en la societat del benestar.

Convertits en mercaders i incorporats a les elits extractives de les que deien defensar el poble, els responsables de PSOE i els seus representants autonòmics, es van abandonar a la il·lícita lluita per mantenir l’estatus al marge de l’interès dels seus votants. Com a la Guerra Civil, uns van pugnar per fer “la revolució i la guerra al mateix temps” i altres per “guanyar primer la guerra i després la revolució”. L’espai abandonat al front, va permetre que la dreta més conservadora i involucionista tanqués files i avancés sense trobar resistència.
Que si llebrers, que si podencs …

Les dissensions internes van ser i són contínues. La por a perdre quotes de poder va portar al paroxisme, a la ceguesa interessada i els votants, finalment, van despertar. Sabent ells que eren orfes, es van acostar a opcions que a priori, per noves, oferien una veritable possibilitat de canvi. Fins aquí va arribar la muntura, cansada i escanyolida, però propera a morir i contra tot pronòstic, seguix un galop que ja no pot mantenir.

Les traïcions entre dirigents, els avenços interessats de comicis com els andalusos, la pèrdua de la transversalitat en les nacionalitats històriques i la imperiosa necessitat de tapar els forats, que en la decència socialista, ha provocat la innegable corrupció, porten al fet que el “socialisme “, com Saturn, devori els seus fills …

L’estruç socialdemòcrata enterra el seu cap i els factòtums socialistes senten com la soga se’ls estreny a la gola. Podem és el pitjor símptoma de la pròpia realitat. Ja no són ni estan i per sorpresa, algunes formacions buides de programa, fan de la caiguda del gegant el seu contingut.

De debò, això ja és pandèmia. Allò d’en Pedro Sánchez i Tomás Gómez a Madrid és tan sols un símptoma, la pesta bubònica ja ha afectat a tots els racons del regne, els barons es limiten a lluitar per la pròpia vida i fins als pobles més petits, arribades les municipals, es donaran de mossegades per conservar els castells.

A la meva ciutat s’exemplifica el narrat, vells combatents espolsen armes i retornen a la pugna, diuen pretendre reprendre un passat digne. Enfront d’ells, els que un dia van ser cadells i que amb el temps han mossegat la mà del seu amo, és a dir el ciutadà. Jo no entenc res i ho entenc tot, ja no són socialistes els que governen, són polítics buits que mancats de veritats hauran de retirar-se.

Deia un cartell de Solidaritat Catalana el 1980 que “l’esquerra no fa res a dretes”. Tot sembla indicar, però saben vostès ?, alguns diem que no és cert, que el progressisme és la via i que per molt que es miri, amb la que tenim a sobre, no queda una altra.

M’agradarà sortir a la palestra i al mig de les falses tempestes ideològiques, afirmar que una societat justa és possible. Espero que mereixem ser escoltats …

Política és moral.

Posted by: | Posted on: August 14, 2014

Quadern de bitàcora. De Josep Andreu García Cuestas.

El quadern de bitàcola és un llibre en el qual els marins anotaven el que succeïa durant cadascuna de les jornades de navegació. Aquest quadern, quan els vaixells no disposaven de pont de comandament tancat, es guardava a l’interior de la bitàcora (estructura de fusta sobre la qual es muntava la brúixola nàutica) per tal de protegir-lo de les inclemències de la mar.
Bé, aquí pretenc iniciar la reflexió …

La nostra singladura com democràcia és ja molt llarga. És cert que no era fàcil imaginar l’enorme quantitat de corrents, vents i tempestes que haurien de aguaitar condicionant la integritat de la nau i la seva càrrega. En qualsevol cas, dels que mai podia esperar res dolent era de la tripulació i dels oficials al comandament. Gent ferma, havien de mantenir-se ferms en el seu lloc i complirien anotant a la bitàcola tot allò que ensenyés a navegar “vent en popa a tota vela” (amb el seu permís senyor Espronceda).

La realitat, en la seva pertinaç tirania, ens ha portat a embarrancar amb la costa. Les restes del naufragi han arribat a la platja de allò inapel · lable i entre ells, el quadern que descriu tot el succeït en els torns de guàrdia.

Hem descobert que els rumbs sempre van ser erràtics, no per desconeixement, ho van ser per interès. Les tripulacions, supòsits garants d’arribar a bon port, s’auto-van atorgar patents de cors i alterar les rutes per mercadejar al seu plaer mentre justificaven els retards acusant Neptú dels càstigs que tot el passatge patia …

I el pitjor de tot, el més indigne de la gran expedició naval, va ser veure a la oficialia embolicar-se en la bandera mentre clamaven perquè tots salvessin els fruits de la seva amagada pirateria.

La confiança de tot un poble ha estat traïda. Ara, de peu a la platja, ens preguntem que podem fer per recuperar la preciosa càrrega que ocupava els cellers.

Potser no puguem noliejar grans naus, potser no tinguem més opció que acceptar que la nostra flota sigui lleugera, però no hi ha dubte que podem aprendre de les interessades i falses anotacions en el quadern de bitàcola. Dels falsos rumbs ha de marcar-se el correcte i per molt profund que estigui les restes del nostre altre temps gran vaixell, submarinistes aniran recuperant a poc a poc tot el que ens resulti de valor.

Bona immersió …
POLÍTICA ÉS MORAL

Posted by: | Posted on: March 18, 2014

Jo acuso.

“Només en solitud se sent la set de la veritat” . María Zambrano .

I així és , sense cap dubte , el lloc en què avui malviu la veritat . Un solitari calabós en el qual presa de les mentides vestides de certeses , no pot alçar la veu de la seva desesperació .

Però si hi ha alguna cosa que no cessa , si hi ha una cosa que mai s’acaba , és l’eterna promesa d’una futura fugida dels murs que la atrapen . Sempre hi haurà algú fora dels penals pretenent alliberar una veritat no només bonica , també necessària i costosa . Així doncs , ja se’ns dóna el moment de treure del fang l’aigua clara …

María Zambrano ens obre una porta que ja va dibuixar el seu mestre Ortega i Gasset . La veritat , agradi o no agradi als que sempre la neguen una o mil vegades , “és l’únic que essencialment necessita l’home ” .

És en nom de la veritat , de la realitat que ens escup a la cara a cada jornada , que posats a dir el que pensem , és millor que ho fem sense dilació . No tenim ja temps per llagoteries i mitges tintes , se’ns acaba el crèdit . Així , millor deixar que les paraules ens parlin dels fets . Qualsevol serà el Hermes que útil resulti , però avui per així voler-ho, alço la veu i abraçat a l’esperança de la que abans parlava , jo acuso …

Jo acuso a tots els que dient ser representants de la voluntat popular , han fet d’aquest privilegi una oportunitat d’abús i espoli .

Condemno el menyspreu a una classe política que ha tingut l’oportunitat de construir una societat millor i que per contra ha preferit robar el futur als altres per assegurar el propi . Creuran vostès que pretenc disparar amb pólvora de rei als supòsits monstres que ens manipulen des de lògies secretes , organitzacions extractives o poders fàctics tradicionals . No es duguin a error , jo acuso aquells que estant a prop dels seus iguals i de la realitat tirana del seu entorn , neguen la major i miren a un altre costat . No hi ha res més traïdor que veure algú ofegar-se i estalviar estendre la mà …

Tribuns de la plebs venuts als patricis de qui reben privilegis , estan traint als seus electors i fent que les mancances d’ aquests els inmovilizen les voluntats . Classe extractiva conscient de la indignitat de la seva posició , lluny de tenir vergonya , semblen mostrar satisfacció davant sofriments manifestos que semblen no tenir solució .

Jo acuso per una senzilla raó , acuso per poder fer-ho , acuso per tenir raó …

A la ciutat on visc, la ciutat on vull ser i estar , hi ha molts que sense ser res se l’emporten de billó . Tots els que diuen fer alguna cosa , molt de temps passen dient i poc laborant . Mentre es fa imprescindible actuar contra les mancances socials , la falta d’ocupació i els problemes reals , els plens serveixen per escenificar contes . Històries d’un món perfecte que res solucionen però als actors del llibret sembla deixar contents .

Com evitar assenyalar amb el dit a uns càrrecs electes que pequen per sistema ? , Com evitar la crítica ? . Ho sento , no em resulta possible . Jo acuso , insisteixo , ja que mentre govern i oposició simulen tenir disputes que els justifiquin els seus llocs , molts ciutadans ( permeteu-me ) les passen molt putes …

El sistema funciona a la perfecció , jo faig i tu mires , tu fas i jo dissimulo . Repartim entre tots i així tots contents . Brindis al sol són norma , omplir-se la boca de bones intencions que sempre són a futur sembla ofici après i del que cal solucionar en el moment, millor no parlem que amb dir “no és la meva competència ” ja m’excuso i a tots deixo contents . Falsos entestats en semblar sants, amb cada dia que passa més s’acosten als inferns .

Jo acuso la immoralitat dels comportaments que dient ser legals són , sense cap dubte , injustos .

Els polítics locals han de ser la primera línia en totes aquelles penes que una població pateix. Els càrrecs que paren les urnes ho són per la població que els vota i mai a l’inrevés , ja que pensar que per ocupar un càrrec , aquest càrrec és un dret , fa que els que l’ocupen el deixin de merèixer . La realitat és la que és i no és pot falsejar , doncs si la veritat té les potes curtes , la mentida encara més …

Parlar de defensa dels drets socials i de la maldat dels governs de les instàncies superiors a l’Ajuntament, no només és fal · laç , és una ignomínia que de ser tot més veritat en aquesta societat , hauria de ser punible , hauria de ser pecat capital . Pot un alcalde parlar de justícia quan el traeix la seva pròpia realitat ?  La resposta és senzilla i monosil · làbica , la resposta és no . Un no rotund i cru que passat el temps creix i enfosqueix el que un dia va poder semblar virtut.

Jo acuso a aquells que treballant per a la societat no prenen consciència de la realitat de la mateixa .

Denuncio als alcaldes que enmig d’una crisi que ja és guerra oberta i que registra baixes tots els dies , segueixen cobrant dos, tres o més sous sense sentir vergonya . He de  queixar-me amargament d’una realitat bruta que es retroalimenta , doncs fins i tot aquells que podrien alçar la veu des de l’interior dels òrgans de govern , diuen no poder fer res amb el que passa : “Que si no podem fer més del que fem , que si les majories immobilitzen , que si aquestes són les regles del joc … ” .

Jo acuso a les comparses que en el benestar del seu lloc miren al cel i diuen no saber res.

Defenso que en política s’ha de ser per poder fer . Afirmo que en un Ajuntament un despatx de regidor ( encara que sigui sense cartera ) ha de ser una finestra per la qual la ciutadania observi l’interior del consistori . Jo acuso a tots aquells que podent airejar l’edifici , tanquen els porticons i es fan còmplices del silenci . Massa anys de crisi i seguim sense saber , però sense saber certament, quin és el pressupost real del nostre poble . Fórmules legals però opaques s’utilitzen per acabar dient res .

Jo acuso als mercaders que han ocupat el temple de la democràcia al meu poble .

Els afirmo que malgrat les seves majories no són el que necessitem . Són comerciants de favors que els acaben donant rèdits . Pensin una mica, mirin cap a dins , realment creuen que es treballa amb responsable sentiment ?  Realment creuen que el primer en els seus treballs és aconseguir el benestar ciutadà ? La resposta , si apel · len a la seva consciència , és no …

Portem molt de temps permetent que alguns s’escuden en el que denominen ” voluntat popular” . La política perverteix els mandats qual una dictadura i acaba establint que ser elegits és sinònim de disposar d’un xec en blanc . Parafrasejant l’insigne Ortega i Gasset , afirmo des del convenciment que governar en democràcia ” no és això , no és això” . Dir que el que se’ns ofereix és just és mentir a la descarada , és morir en l’intent .

Jo acuso i no m’aturo. Jo acuso i ofendre no pretenc , doncs dir la veritat és com aixecar persianes i permetre que la llum ens arribi dins .

Em reconec l’ambició de guanyar la confiança dels ciutadans , em crec capaç i recte . Sé que de ser regidor , sabré fer el correcte . Doncs prendré decisions conscient que no serà meu el lloc , sabent que rebo un privilegi i que estaré cridat a iniciar accions . Sabré que hauran de ser útils a tots encara que no arribi a veure el final dels projectes . Doncs la política no és una professió i és el que hagi arribat a ser-ho , el que l’ha pervertit fins al seu estat actual .

Deia Sant Agustí d’Hipona en les seves ” Confessions ” que existirà la veritat encara que el món mori . Veritat inapel · lable que faig part de la meva filosofia , no espero morir , espero viure unes circumstàncies que gràcies a la veritat es converteixin en realitats justes .

Jo acuso la falsedat en paraules i obres .

Afirmo que molts dels nostres representants no mereixen ser-ho. Dic sense embuts que han de sortir a la realitat del fred social i tornar a lluitar ( si alguna vegada ho van fer) per la veritat . Una veritat que sempre espera poder expressar-se, una veritat que ens fa créixer .

Jo acuso als mancats de memòria , rebuig la demagògia i menyspreu als mentiders d’ofici que res aporten ja .

S’acaba el temps i apel · lo una altra vegada a l’esperança que m’aporten persones com Horacio Amezúa . Aquest argentí ( fill d’un país que de la corrupció sembla haver fet patrimoni nacional) , deia que “tot allò pel que lluitem i en el que creiem – la llibertat , la igualtat i la justícia – , troben la seva màxima expressió al despatx d’un regidor , ja que és allà on tots aquests valors es concreten en persones amb cara ” .

Aquí quedo després d’acusar aquells que mai se senten culpables . Aquí planto el meu lloc i espero que els lladrucs en recordin que sens dubte cavalco . A disposició del nostre particular Senat, assumeixo que m’arribin els Idus de març .

Jo acuso . Vinguin de front i no es cobreixin les cares amb els sudaris del passat . Els que van fer els mèrits ja no ocupen cap lloc .

POLÍTICA ÉS MORAL .

Posted by: | Posted on: February 18, 2014

CIVITAS VERITATE: Que mori la gent i jo que estigui calent.

” Equivocar-se és humà , perseverar voluntàriament en l’error és diabòlic ” . Sant Agustí d’Hipona .

Em va trucar ahir un amic a hora estranya per a la nostra costum . La seva veu , en contestar a la meva salutació , presentava matisos plomissos . Sense dir més que un lacònic hola , em va dir: ” estic fotut , volia parlar amb algú” . I vam parlar i molt en honor a la veritat . Sent ja vells soldats , segueixen impactant-nos les canonades d’aquest camp de batalla que ens hem anomenat realitat .

En la seva tasca diària va rebre una visita professional de la titular de la corredoria que gestiona les assegurances de l’empresa en què treballa . Feia mesos que no tenien contacte directe i ell ho va adjudicar a un repartiment en la gestió de clients . De fet , està molt content amb l’agent designat per gestionar els seus assumptes . Però la visita va revestir un caràcter inesperat , una col · laboradora d’anys , va venir a explicar que el motiu de no estar més present era una tirana malaltia anomenada càncer …

L’afectació estava controlada però el tractament havia estat dur i l’esgotament se li feia patent a la cara . El meu company , prudentment , va verbalitzar algunes preguntes carregades d’interès sincer i entre les respostes va aparèixer la reflexió que justifica aquest escrit . La malalta va dir ser una persona afortunada ja que ella i la seva família podien fer front a un tractament que no cobria totalment la Seguretat Social . Va afirmar que algunes persones que havia conegut durant l’amarg moment que vivia , no podien accedir a alguns fàrmacs per no poder pagar-los. Va descriure un escenari dantesc en què uns tenen més opcions que altres davant d’una malaltia en funció del component més important de qualsevol medicament : els diners .

Em va explicar que tots dos es van emocionar i plorar va ser inevitable . Vaig saber entendre a la perfecció la reacció , ja que a la meva família el càncer també va segar . Més per la tristesa , les llàgrimes eren pròpies de la ràbia , no del dolor …

Tinc sort amb els meus amics , persones en un món de gent , s’emocionen , senten ràbia i contràriament a la majoria , actuen sense dubtar-ho en contra del que creuen injust . Compartim trinxera i lluita , observem uns principis que pretenen ser incloents i no suportem la ignomínia d’uns governants que omplint bé la seva panxa acaben amb els problemes del món . Genocides vestits de falsa noblesa , maten en silenci i a sobre pretenen reconeixement .

Per a les persones de bé , permetre el sofriment és un error social , per a aquells que ens governen els errors són encerts i si és un altre el que es mor , no hi ha raó per plorar …

POLÍTICA ÉS MORAL.
Facebook: Josep Andreu García Cuestas

Twitter: @JosepGarcaCuest

Posted by: | Posted on: February 8, 2014

Vídeo de Societat Justa Despí (S.J.D.) a la Ràdio marató 2013 de Ràdio Despí.

En representació de Societat Justa Despí (S.J.D.), Josep Andreu García Cuestas i Manuel Ruiz Casanellas van acudir a la ràdio marató de Ràdio Despí de 2013. En el següent vídeo poden escoltar l’àudio resultant. Des de S.J.D. volem donar les gràcies a Ràdio Despí pels molt bons minuts compartits i felicitar-los per la ràdio marató en la seva 18a edició.

Posted by: | Posted on: February 6, 2014

Inflor malsana.

” La supèrbia no és grandesa sinó inflor , i el que està inflat sembla gran però no està sa” . Sant Agustí d’Hipona .

Quan parlem dels polítics , per alguna estranya raó , projectem la vista lluny del nostre entorn i sembla que opinem sobre éssers estranys a la nostra realitat inmediata. Sense adonar-nos , per moltes crítiques que a la política fem , sembla que veiem però en realitat , ni tan sols mirem …

És lògic focalitzar en els tòtems polítics . Parlar del mal que ho fa Rajoy, que ja es veia venir el desastre amb Zapatero , que si Griñán i Artur Mas són truans que ens prenen o prendran el pèl, no seria faltar a la veritat però no hauria de ser el primer.

Si observar és el principi del fer , no queda més que concretar sobre el que les nostres mans arriben . Permetre que la gestió d’un municipi quedi solapada en fer de  “l’alta política “, és el principi que Maquiavel hagués utilitzat per facilitar que molts governs locals es rentessin les mans .

És recurrent i fins i tot resulta pesat , veure que la constant de l’equació és el sempre salvador “això no és de la nostra competència i no podem fer res. Per tant , comprenent el que es demana , mostrem el nostre suport i buscarem establir vies de diàleg amb les instàncies superiors ” …

No tan sols res aporta el discurs buit , també observar que les corts del regne de taifes que anomenem Municipi , deriven cap a la tirania i s’allunyen de la sana Democràcia . Doncs els plens es converteixen en mers tràmits del que es pacta calladament fora d’ells i cada vegada apareix més el “jo ” i menys el “nosaltres ” .

Els alumnes avantatjats del despotisme pseudo – il · lustrat , acumulant legislatures , han fortificat poltrones i han après a oblidar que allò que són, depèn i dependrà d’una cosa desgastada que es diu ” voluntat popular” . Massa primera persona del singular en discursos i intervencions , massa s’escolta ja el ” jo vaig fer, vaig proposar o aconseguir ” . En aquesta natural assemblea que ciutadania es diu , molt temps enrere es deia : “Nos , que som com vós , i junts més que vós , us triem el nostre Senyor i Rei si conserveu els nostres drets i llibertats , i si non , non ” .

POLÍTICA ÉS MORAL .
Facebook: Josep Andreu García Cuestas

Twitter: @JosepGarcaCuest

Posted by: | Posted on: February 5, 2014

Civitas veritate: democràcia infantil.

“Els nens han de ser molt indulgents amb les persones grans ” . Antoine de Saint Exupery .

Aquest diumenge , en una ja tradicional dinar , la meva família es va reunir per celebrar el que a Catalunya anomenem ” Els Tres Tombs ” . Es tracta de la festivitat de Sant Antoni Abat i tot i ser aquesta el 17 de gener , s’escenifica alternativament en diferents poblacions durant gairebé dos mesos . En aquesta jornada , es beneeixen els animals de peülla i també a les mascotes domèstiques . El nom ” Tres Tombs ” vol dir tres voltes , ja que la tradició estableix que els animals han de girar tres vegades al voltant de algun lloc sagrat : l’església, una ermita , una creu , etc .

Després de la algaravia dels més petits en veure passar a tants animals i la conversa distesa dels adults , ens vam disposar a menjar . Res nou havia succeït en el nostre entorn , la jornada era grata , el menjar es va demostrar deliciós i entre tant bon auguri es va sentir una infantil i suau veu que incidia directament sobre la meva persona : ” Escolta, et puc explicar una cosa ?  Hem fet un partit polític a l’escola i farem unes eleccions . Igual m’ajudes … ” .

Els somriures dels meus oncles , cosins i tota la família, componien un poema que lluny d’estar ben rimat , avisava l’arribada d’una prosa aspra . En definitiva , ” aquí et surtis amb bé del fangar en què t’estan ficant ” era el que la seva callada sorna m’estava dient.

És clar , és clar que t’ajudaré , Com esteu organitzant aquest partit ?  Què és el que voleu proposar als vostres companys ? Imagino que voleu fer coses noves i bones per a tots …

La meva dolç cosineta té nou anys , és de ment viva i tarannà alegre . No podia ser d’una altra manera , la idea de fer coses bones li va carregar l’ànim tot que s’esperava , em va mirar profund i va dir : ” és que hi ha una altra forma de fer la política ? ” Imagino que tots els polítics volen fer el millor per als iaios , per als pares i per a la meva germana i per a mi …

La taula va començar a ser gresca i jo , boc expiatori . Tots miraven i sense paraules insistien , ” dóna-li , dóna-li , que et queda molt encara” .

Vaig afirmar amb convenciment i sense mostrar esquerdes , ” I tant Laura ! . Per això serveix la política ” . Com es diu el vostre partit ? . Ens va explicar que dubtaven entre el  nom GPM ( Grup per Millorar ) i PCI (Partit Català incontaminat ) , que ambdues opcions els agradaven i que probablement farien un ” refregit ” de sigles . Perseverar en la idea que seria fàcil millorar les coses perquè el que s’havia fet malament ja els diria com fer tot bé …

Es fregava la riallada al públic i a la meva ànima es treia una amarga tristesa . Em vaig reposar , vaig començar a parlar , vaig recórrer als tòpics i per omissió , vaig mentir . Vaig afirmar que així havia de ser , que el que al ” cole” plantejarien com un exercici per descobrir com solucionar les coses , en la realitat funcionària segur, segur. Com en la festa de “Els Tres Tombs ” vaig donar tres voltes al sagrat lloc que la Democràcia hauria d’ocupar , li vaig donar un petó a l’aprenenta de càrrec electe i sense dilació , em vaig disposar a devorar les postres . Per cert , no ho vaig comentar , però ben repartit , el pastís de crema i fruites va donar per a tots i van arribar als cafès totalment satisfets . La digestió va ser pesada ….

POLÍTICA ÉS MORAL .

Facebook: Josep Andreu García Cuestas

Twitter: @JosepGarcaCuest

Posted by: | Posted on: February 4, 2014

Porc senglar.

” Quan els rics es fan la guerra , són els pobres els que moren ” . Jean Paul Sartre.

La passada setmana , llegint la informació sobre la rotunda negativa de Mariano Rajoy a qualsevol possibilitat de negociar una consulta sobiranista ” il · legal” a Catalunya ( i que va ser escenificada a la Convenció del Partit Popular celebrada a Barcelona ) vaig arribar a una altra notícia que va resultar ser subsidiària de la qual recollia la intervenció del President del Govern espanyol …

Els diré que per aquelles coses que té una ment retorçada com la meva , em va venir a la memòria l’article 44 de la Convenció de Ginebra en relació al tracte dels presoners de guerra . Aquest article versa així: “Els oficials i els presoners d’estatut equivalent seran tractades amb les consideracions degudes a la seva graduació i a la seva edat ” . En resum , tindran un tracte de privilegi d’acord al seu estatus.

I aquí arribem a la realitat ben explicada i sense benes als ulls , hem d’observar. Mentre la tropa és prescindible , als estats majors de cap manera se’ls toca . Pacte entre cavallers que al cap d’aquesta història , ” pertanyem a la mateixa classe i ens eduquem en els mateixos col · legis” .

En les dues riberes del riu uns cridaven “Santiago i tanca, Espanya” i altres ” Visca Catalunya” . Al cap , enardir la tropa és obligació del comandament , una altra cosa és pretendre que la oficialia baixi del cavall i lluiti al teu costat . Teatre , molt teatre , un mal llibret el representat , doncs al dia següent tranquils i polits , els supòsits contendents , van compartir pitança costat a costat.

Gairebé 260 empresaris i polítics significats en les dues posicions de la qüestió ” Catalunya – Espanya” es van reunir per menjar sota el que s’ha anomenat ” esperit de la Fonteta ” ( poble de Girona ) per buscar vies de diàleg i cooperació . Difícil entendre el pretès , doncs tan sols una jornada abans , sembla que l’odi qualsevol menjar hagués malbaratat .

Disculpeu el tediós del que ara els exposaré . Es tracta d’un pesat llistat els noms els diran que anava la bacanal . Van assistir les següents gent de qualitat : Artur Mas ( President de la Generalitat ) , Ana Pastor i José Manuel Soria ( Ministres del Govern ) , Joan Rosell ( president de la CEOE ) , Esperanza Aguirre ( presidenta del PP de Madrid ) , Javier Godó ( editor de La Vanguardia ) , Pere Navarro ( líder del PSC ) , Alícia Sánchez – Camacho (Presidenta del PPC ) , Josep Maria Pelegrí , Ferran Mascarell i Felip Puig ( Consellers de la Generalitat ) , María dels Llanos de Luna ( Delegada del Govern a Catalunya ) , Xavier Trias ( Alcalde de Barcelona ) , Enric Millo ( portaveu del PPC ) , Jordi Pujol ( expresident de la Generalitat ) i la seva esposa , Marta Ferrusola , Elena Salgado , Rodrigo Rato i Narcís Serra (ex vicepresidents del Govern ) , Marcelino Oreja i Cristina Garmendia ( exministres ) , Joaquim Molins ( de CiU ) , Jordi Vilajoana ( secretari general de Presidència de la Generalitat ) , Joaquim Gay de Montellà ( Foment del Treball i Patronal Catalana ) , Joan Gaspart ( Turisme de Barcelona ) , Sixte Cambra (President del Port de Barcelona ) , Joan Maria Nin ( director general de la Caixa ) , Arturo Fernández ( Patronal Madrilenya ) , Jaume Guardiola ( Banc de Sabadell ) , Joaquim Coello ( Applus ) , Àngel Simón ( Agbar ) i Marc Puig (Grup Puig ) .

La trobada de tanta oficialitat ve a recordar aquell refrany tan antic que així s’entesta a versar : “reunió de pastors ovella morta” . Doncs si de concòrdia i diàleg pretén tractar aquesta reunió que celebren cada any , és un pur recordar que entre ells no han de fer-se mal . Per cert , el menú va consistir en un civet de senglar (el ” civet ” és una recepta per a carns de caça que es caracteritza pel marinat previ amb vi negre , ceba i sang de l’animal ) .

Pobre senglar de les Gavarres que lliure corria pel bosc , final intuït el teu. Mort gairebé sense assabentar , trossejat i macerat , cuinat amb cura i regat amb bon vi , entre tots et van menjar …

POLÍTICA ÉS MORAL.
Facebook: Josep Andreu García Cuestas

Twitter: @JosepGarcaCuest

Posted by: | Posted on: January 28, 2014

Civitas veritate: la tributació.

“Molta bona gent que seria incapaç de robar-nos els diners , ens roba sense cap escrúpol el temps que necessitem per guanyar-lo. ” Jacinto Benavente .

En el matí de divendres passat es va donar un d’aquests estranys moments en què en el món sembla contenir alguna cosa més que futbol . Les torrades i el cafè amb llet van canviar de sabor i textura , van demostrar més substància i van donar al saber aliment . 

Un dels “veïns d’esmorzar ” introduir una opinió (al cap es tractava d’una pregunta ) sobre la destinació de la tributació del seu negoci . Havent tancat l’últim trimestre de l’exercici 2013, per estrany que sembli , no es lamentava del que havia de liquidar a la hisenda pública . Argumentava que per la seva banda, ” com més paguem més contents estem” ja que això significava que l’empresa funcionava , però incidia en els problemes que qualsevol administració sembla posar a la posada en marxa d’aventures empresarials , o al manteniment de societats o autònoms ja en actiu . Pretenia saber el que amb els impostos pagats , els nostres polítics i marmessors feien …
 
Em vaig elevar en un discurs que va omplir la meva boca no de torrades , sinó de teoria benintencionada i vana com més tard puc demostrar . Vaig apel · lar al compromís de tots cap al sosteniment dels serveis socials, en definitiva de la tan necessària ” societat del benestar” . Silenci …

Un somriure amarg en les cares i finalment intervenció de qui va obrir el diguem-ne debat : “D’acord, sí, et compro l’argument . Però … , no creus que el que paguem no beneficia ningú i només serveix per pagar privilegis dels que manen i liquidar el deute que ells mateixos ens han provocat ? ” .
 
Sincerament , potser vaig haver de forçar una mica més la conversa , potser vaig haver de cremar els vaixells , però m’hauran de perdonar , em vaig demanar un altre tallat …

POLÍTICA ÉS MORAL .
Facebook: Josep Andreu García Cuestas

Twitter: @JosepGarcaCuest

Posted by: | Posted on: January 24, 2014

Ple al 15. Reflexions sobre el ple municipal del 22 de gener de 2014 a Sant Joan Despí.

“Els que no volen ser vençuts per la veritat , són vençuts per l’error” . Sant Agustí d’Hipona .

Poques coses valuoses em reconec , però entre elles una ressalta orgullosa . Es tracta de la meva consideració de ciutadà .

La ciutadania, en base a un ” contracte social” , cedeix la gestió dels seus drets i la defensa dels mateixos a la classe política que postulant als càrrecs públics i després d’uns comicis , “guanya ” un lloc en l’administració …

El plantejament és ajustat a dret , però la realitat traeix el que el paper suporta . Per a decepció de la majoria , els polítics electes s’han dissociat de l’entorn que diuen representar . Pecat de supèrbia que no els porta a cap acte de contrició , els reafirma en els seus errors i pretenen perseverar en les seves fal · làcies afirmant la certesa de les mateixes .

Massa vegades passa que el governant pagui amb altivesa i displicència la confiança que els seus votants li van mostrar . Massa vegades observem que només som amants ocasionals dels apassionats trobadors del sufragi cada quatre anys . El que durant el festeig va ser romanç perfumat , esdevé maltractament una vegada casats .

Veure al nostre alcalde acusant als ciutadans que representa de donar suport als que estan darrere d’estratègies i subterfugis dirigits a qüestionar els seus valors o honor , no és més que una excusa per escapar dels seus compromisos i evitar aquelles situacions difícils que puguin evidenciar les seves incapacitats o falta de respostes .

Sant Joan Despí es mereix molt més que això. És de justícia reconèixer que el govern d’una localitat no és senzill i que es tracta una tasca polièdrica que requereix de dedicació i esforç . En qualsevol cas , les queixes i protestes ciutadanes són un dret que a tot bon gestor li indiquen que aspectes de la seva responsabilitat puguin estar atenent de forma inadequada . És menester paciència en el càrrec , diàleg constant , treball dur i voluntat , molta voluntat . Llençar pilotes fora verbalitzant acusacions en lloc de buscar i plantejar solucions denota un gran allunyament de les servituds del càrrec .

Quan la sorna apareix a la cara d’un governant , el somriure que dibuixa , ens descriu el menyspreu en els seus pensaments . Sempre hi ha temps d’escometre canvis , també en política , és qüestió de proposar-s’ho i baratar imposició per consens . De forma serena toca reconèixer la pròpia responsabilitat , mostrar humilitat i abandonar la demagògia interessada .

Un Ple és un espai investit de dignitat . Arribant l’oportunitat , tots els que considerem que ser ciutadà és un càrrec públic en si mateix , observarem la partida , denunciarem als tafurs que falsegen encartaments i ho jugarem tot a 15 .

POLÍTICA ÉS MORAL.


Facebook: Josep Andreu García Cuestas
Twitter: @JosepGarcaCuest

Posted by: | Posted on: December 13, 2013

Línies vermelles sobre la Zona Blava de l’Eixample.

En relació a la zona blava que ha estat habilitada en en barri de l´Eixample, rotonda cruïlla de Rambla Jujol i Carrer Baltasar d´Espanya, voldría fer les següents consideracions:

– La forma en que s ha pres la decissió és sens dubte, poc considerada. Fora bó tenir el prurit de fer un primer pas informatiu a la ciutadania i contemplar les opinions de la mateixa.
– Si les raons són (com argumenta el Consistori) de caràcter técnic i adreçades a l´activació de l´entramat comercial, hi ha d´altres opcions no obligatoriament de pagament.
– En l´entorn del nostre Municipi s´han pres mesures que han demostrat la seva utilitat. Em permeto citar , com exemple, a Santa Perpétua de la Mogoda. Allà, es pot aparcar en el que han anomenat “zona vermella” durant 90 minuts. Passat aquest perióde de temps, el vehicle ha de deixar la plaça que ocupi. Tanmateix, es recolça la vida del comerç i es deslliga del pagament obligatori per part de la ciutadania.
– La forma en que s´estàn duent a termini les regulacions a Sant Joan Despí fan pensar una mica més enllà. Semblaría que donada la realitat d´un retall de les competéncies municipals per part de l´Estat, el Consistori busqui dotar de contingut l´activitat de la societat municipal ADSA com a gestora dels aparcaments una vegada ha desaparegut la bombolla inmobiliaria.
– És cert que els barris del nostre poble ténen diferents problemes i causístiques, però és precisament per això que l´aplicació de projectes que afecten a la quotidianitat del municipi, requereix ser consultat a aquells que es veuran afectats o beneficiats per els mateixos.
– Tenim exemples recents. Al barri de les Planes s´ha establert una comissió mancomunada per tal de fer una valoració dels beneficis o perjudicis d´establir una zona d´aparcament controlat i de pagament. Opció sabia i que es mereix reconeixemnet. Resultaria d´aplicació a qualsevol punt de Sant Joan Despí.

Es menester que com a ciutadans prenem el compromís de pronunciar-nos. Quan no fem el que toca, ve un altre i fa allò que nosaltres no hem volgut fer. L´APARCAMENT POT SER GRATUÏT I REGULAT …
2013-12-13 09.05.412013-12-13 09.06.312013-12-13 09.05.072013-12-11 11.14.222013-12-11 11.05.212013-12-11 11.06.25

Facebook: Josep Andreu García Cuestas
Twitter: @JosepGarcaCuest

 

Posted by: | Posted on: November 28, 2013

Política o ciutadania?

“Tot allò pel que lluitem i en el que creiem – la llibertat , la igualtat i la justícia – , troben la seva màxima expressió en el despatx d’un regidor , ja que és allà on tots aquests valors es concreten en persones amb rostre”. Horacio Amezúa

De vegades , no tinc més que mirar al meu voltant per convèncer’m ( disculpin vostès la presumpció ) , que gairebé ningú fa una bona anàlisi del seu veritable paper a la política local . Si seguim les declaracions , explicacions i accions d’aquells que exerceixen un càrrec local o postulen al mateix, podem observar que no segueixen un principi bàsic , la subsidiarietat .

En un municipi , la incorporació a la política ha d’obeir a criteris de proximitat . O el que és el mateix , el ciutadà es reconeix com a responsable del seu entorn i en base a aquest compromís , actua . Aquesta equació no és de senzilla resolució per la imposició de criteris de política general dels partits tradicionals o d’aquells , que apareixent com nous , desenvolupen la seva tasca clonant les mateixes estructures caduques .

El polític local s’hauria d’incorporar a la feina amb la voluntat de fer ciutadania i no política a l’ús. El compromís hauria de ser gran i amb el desig d’establir criteris de gestió els objectius i beneficis es circumscriuen a l’àmbit municipal .

No cauré en l’error de considerar un municipi com un petit regne de taifes que hagi viure d’esquena a l’escenari que suposen Comunitats i Estat , però afirmaré sense rubor que la política s’ha de construir de la part al tot . No es pot entendre que un govern local es guiï per propostes mancomunades que en moltes ocasions , no són aplicables a la seva àrea de competència i que no tenen més objecte de mostrar unitat d’acció del partit mare …

El ciutadà observa , reconeix el problema , s’organitza i finalment es compromet . Busca opcions per al seu activisme i pretén incorporar-se a alguna plataforma per treballar . Fins aquí , el procés és de manual , però el problema és emportar-se la sorpresa que la majoria d’aquestes plataformes de representació busquen solucionar els seus problemes i no els d’aquells ciutadans als quals suposadament diuen representar .

No hi ha més finalitat que la bona gestió per aconseguir el benestar socio-econòmic . Pretendre la transcendència personal en unes sigles , sense aconseguir aportar canvis , no és ni més ni menys que presumpció buida i trair el veritable valor del servei a la comunitat .

POLITICA ÉS MORAL.

Facebook: Josep Andreu García Cuestas
Twitter: @JosepGarcaCuest

Posted by: | Posted on: November 23, 2013

Sóc un fatxa d’esquerres.

“Una virtut simulada és una impietat duplicada : a la malícia uneix la falsedat” . Sant Agustí d’Hipona

Difícil resulta transcendir amb la realitat i com és de senzill recórrer al tòpic per desqualificar .

L’inici d’aquesta setmana va resultar amarg i dur. Vaig rebre foc directe i en la voluntat de conciliar postures , em vaig haver de mantenir impàvid com un infant a la seu trinxera . Trinxera , d’altra banda , compartida suposadament per tots aquells que s’autodenominen “progressistes ” … Un militant d’esquerres té molt clar que les polítiques de govern han de ser finalistes i d’objectiu social . Un bon representant públic ha de saber que l’anomenada societat del benestar depèn dels criteris de gestió més justos , però sens dubte per gestionar una cosa , aquesta cosa ha d’existir . En aquest punt va començar la topada …

Com acusar algú de liberal i conservador per afavorir la creació d’activitat econòmica ?. Què té de reaccionari promoure mesures que ajudin a crear feina i per tant ingressos ? . Què hi ha de negatiu a afirmar que si no hi ha empresaris que arrisquin no hi haurà feina? . En l’opinió d’aquest militant , res. En paral · lel a l’economia la societat, i sobre aquesta la igualtat . Una igualtat mal entesa , ja que després de centúries d’injustícies i abusos per qüestions de raça , sexe i credo , un progressista no pot permetre una involució a posicions del passat per molt democràtic que soni el esbombat “tots som lliures d’optar per el que vulguem ” . No és cert i tal com vaig fer fa dues jornades , procuraré exposar les meves raons …

No tot cap en l’Estat de Dret , per exemple , no és de rebut que qüestions de credo qüestionin a un estat laic , ja que si la relació amb l’Església Catòlica és vergonyant , tampoc s’ha d’admetre que altres confessions , sota el paraigua de la diferenciació cultural , neguin a les dones els drets dels quals gaudeixen les de la societat d’acollida. No puc entendre les posicions de tractament desigual per una postura cool o falsament contestataria. Lo sento de debò , em crea neguit veure com moltes de les suposades alternatives progressistes a la política formal , es queden a esquematisme buit i argumenten en base a idees de poc valor pràctic . No entenc el granellada que provoca parlar d’economia i drets sobre la base de esforç i deures .

Necessitem un canvi de rumb socio-econòmic . Unes noves regles per escapar de l’economia especulativa i tornar a la de producció i serveis . Crear ocupació també és obligació de l’esquerra. En qualsevol cas , ens adonem que per als progressistes d’antany i els alternatius d’avui , una cosa és predicar i una altra donar blat .

POLÍTICA ÉS MORAL

Facebook: Josep Andreu García Cuestas
Twitter: @JosepGarcaCuest

 

Posted by: | Posted on: November 4, 2013

Prohibir la pobresa.

” On no hi ha caritat no pot haver justícia”. Sant Agustí d’Hipona.

Governar no és un privilegi , governar és una responsabilitat que supera la gratificació del càrrec per l’obligació que comporta . Així doncs, el ciutadà no espera més que integritat en els seus representants , justícia i equitat en les formes i en els fets , en resum dignitat i no una altra cosa …

En un entorn de crisi galopant , en un declivi manifest del benestar social , molts municipis estableixen normatives que allunyant-se de l’assistència a les persones , criminalitzen la pobresa . Exemples vergonyants se’ns presenten cada dia i prenyats de incrèdula sorpresa , amb ràbia continguda ens expressem .

No hi ha dubte , qualsevol actitud picaresca que llindi la delinqüència ha de ser controlada i per descomptat sancionada , però no és d’aquests casos dels quals parlem . És de la pobresa real i tangible de la qual hem de preocupar-nos , sobre el delicte i la seva repressió , normes i protocols ens sobren .

Sorprèn la quantitat de bonistes actes de caritat amb què molts regidors omplen les seves agendes . Actes sens dubte propagandístics , cap utilitat pràctica reporten . Molt soroll per no res , paraules buides i brindis al sol , mentides manifestes i davant la ciutadania, una gran decepció .

Quan qui el poder posseeix, estableix normes que contra el dret atempten , no es mereix respecte , tan sols menyspreu . Sens dubte , s’ha de combatre la pobresa i la mendicitat , sens dubte s’han d’eliminar de la nostra societat , sens dubte no s’ha de permetre que un sol ciutadà rebusqui en un contenidor d’escombraries o allargui la seva mà demanant un present . Però també , sens dubte , no és el camí per a això fer de la necessitat falta i delicte …

Per a sorpresa de qui escriu , el govern del municipi pretén posar límit a la pobresa visible expulsant als indignes mendicants que s’atreveixin a trepitjar els seus carrers . Prohibició de ser miserable com a solució a la misèria , amagant sense objecció l’obligació de protegir als necessitats , quan redacten normes, en elles manifesten els seus pecats i comencen la seva penitència .

Em permeto recollir part d’un dels articles de les provisionals ordenances en referència a la mendicitat: “si la persona persisteix en la seva actitud i no abandonés el lloc es procedirà a imposar-li la sanció que correspongui” …

Sancions , càstigs i no buscar solucions . Un dia pagaran amb la pèrdua de vots , amb la pobresa de poder i mirant la seva consciència , davant les nostres mirades , no sabran dir res.

POLITICA ÉS MORAL

Facebook: Josep Andreu García Cuestas
Twitter: @JosepGarcaCuest

Posted by: | Posted on: October 25, 2013

Ser o no ser.

És difícil oblidar els amors de joventut . De fet , en gran mesura configuren les relacions que establim en l’edat madura , per bé i per mal …

Una cosa semblant em passa amb el Partit del Socialistes de Catalunya ( PSC ) . Referent durant decennis , avui és com aquella núvia amb la qual et retrobes transcorreguts molts anys i que per la pròpia sorpresa , reflexiones sobre què va ser el que veies en ella per estar tan enamorat .

Tota experiència ensenya , construïm sobre el viscut i arribant a no estar d’ acord amb això , no deixa de doldre el passat . Què queda d’ aquell exemple d’integració social? Què queda de la casa comuna de l’esquerra catalana? On recalen ara els ideals que representava?  Sembla una cosa en ruïnes i a la venda , mentre que els hereus del que una vegada va ser casa gran, perseveren entre les engrunes fer fortuna …

En tota família hi ha persones vàlides i sobre elles recau l’honor de la família i el seu estatus . Com sempre , protegir i servir és tasca àrdua quan aquells a qui es serveix et mostren les dents .

Demà el PSC celebra el seu Consell Nacional . En ell, els corrents “crítics ” plantegaran la inquietud sobre les llistes electorals municipals pel 2015 ( esperen moltes dificultats per configurar ) . En base a això , faran una proposta de creació d’unes anomenades “marques blanques” , no significades necessàriament amb el partit però si afavorides per ell .

Bé , ser o no ser , aquesta és la qüestió . Necessita el PSC fer malabarismes per estar i no aparèixer ? El que abans era garantia ara és desconfiança ? Si és així , el millor que podrien fer els que diuen veure la realitat , és afrontar-la i carregar de front . Abandonar el pegats de la façana i afrontar la reforma de l’edifici . Si no és així , es complirà el que fins a la sacietat s’ha dit entre les bases : “quan no fem el que es deu, arriba un altre i ho fa per nosaltres”.

L’espai electoral transversal socialista s’ha trencat i mentre es decideix qui mana en les estructures internes , es va perdent carrer. Irònicament ara el socialisme català s’enfronta a enemics inesperats , Ciutadans els pressiona més que CiU o el PP .

Si la proposta és un malabarisme formal per amagar les sigles i enganyar a l’ull , van tard . Ara hauran d’assumir la pèrdua de majories i començar a fer política , que els Ajuntaments tenen amo i són els ciutadans …

POLÍTICA ÉS MORAL

Facebook: Josep Andreu García Cuestas
Twitter: @JosepGarcaCuest

Posted by: | Posted on: September 26, 2013

Passats i presents.

“Qui mira el passat , el futur adverteix” . Lope de Vega

En aquesta època de trinxeres , en la qual les idees s’han tornat armes llancívoles , el pitjor que algú pot declarar és el seu passat . Davant qualsevol nova presència , davant de qualsevol novetat en el comportament de la tribu , algun àvid investigador de vides alienes s’acostarà a l’individu assonant i descarregarà preguntes fins a enterrar .

No hi haurà lloc per al posicionament individual , per al lliure albir , per a allò que anomenem criteri propi . Després d’escoltar els censors , als torquemades de torn , no hi haurà un altre camí que la negació de la fe o per contra acceptar el turment de la inquisició de torn …

De res servirà la transparència en les argumentacions , cap valor tindrà la pretensió de ser sincer , tot el que de la boca sorgeixi serà vilipendiat i afirmat com a fals i malintencionat . En el millor dels casos, seran copets condescendents a l’esquena el premi a la nostra suposada estupidesa . Els caïnites de les dues ribes intentaran primer atreure i de no poder convèncer amb els seus dogmes , exterminar l’ apòstata de la fe d’aquells que el jutgen .

Ara sembla no ser moment consagrar-se al bé comú , ni de les argumentacions ben raonades que pretenguin denunciar les arbitrarietats , tergiversacions i manipulacions que han construït les grans mentides de la nostra societat . Cada poder establert copejarà als que no es deixin convèncer per la falsejada Democràcia .

Empènyer al precipici als esperits lliures serà objectiu per protegir les veritats prenyades de mentides .

La noblesa d’esperit no tindrà valor en el temple dels mercaders . Els fariseus de torn faran objectiu de sotmetre els càndids ciutadans que en les seves posicions parlin de nosaltres i no d’ells . Batran als que pretenguin parlar d’espais comuns , ridiculitzaran als que recitin allò que ens uneix per sobre del que ens separa .

Faran esquinçalls qualsevol posició que respecti les majories siguin aquestes les que siguin, destrossaran l’esperança afirmant que lleis , normes o història justifiquen l’immobilisme …

Bé , és sabut que quan la caixa de Pandora es va obrir i va alliberar tots els mals de la humanitat , en el seu fons va quedar l’esperança . Quan tot sembli extint , quan la realitat s’aparegui fosca , l’esperança es conservarà en uns pocs fidels al bé comú , a un nosaltres inclusiu i ampli , a un món que per poc visible no deixa de ser real i com tantes altres vegades podrà redescobrir .

En aquest magma convuls , molts càndids conscients que moltes vegades , d’ells se serveixen, veuran en això la certesa que les seves idees o actes arriben , en alguna mesura , a crear realitats noves per petites que aquestes siguin . Acceptaran que no té res inquietar qui assumeix la possibilitat de la pèrdua i que de les grans pèrdues , de vegades , s’obtenen petits però útils beneficis . La consciència és per descarada turmentada . Apartar , és la via ràpida a la desraó i al caos . Algú ha numantinament de defensar-la, ja que com a consciència a tota ment germana i algú s’ha de posicionar per mantenir-la a la vista i clara …

Vull recordar al Papa Roncalli , avui és cosa oportuna : “No cal preocupar-se de si mateix i de quedar bé . En la concepció de les grans empreses n’hi ha prou amb l’honor d’haver estat providencialment convidats. Hem estat cridats a posar en marxa , no a concloure ” . Fem de la candidesa estratègia sincera . Crear lligams i mans , al marge del nostre individual passat .

POLÍTICA ÉS MORAL

Facebook: Josep Andreu García Cuestas
Twitter: @JosepGarcaCuest

 

Posted by: | Posted on: September 24, 2013

Impostos al sol.

“Seria absurd que nosaltres , que som finits , intentéssim determinar les coses infinites”. René Descartes

Entre les ombres , sempre acaba apareixent el sol . Més per al nostre govern , l’astre rei fem proscrit , sense saber molt bé el vulgo per sentir la seva calor com és la pena …

El sempre capaç Govern d’Espanya , en la seva constant lluita per afavorir a la ciutadania mitjançant fórmules que millorin la seva qualitat de vida , s’ha tret del barret de copa una crida “Decret d’Autoconsum ” que de facto , sanciona l’autoabastiment d’energia mitjançant plaques solars o generadors eòlics . Així, s’estableix un eufemísticament anomenat ” peatge de suport” que en realitat el que persegueix és un suport a les companyies energètiques que com tots sabem , acullen ” graciosament ” a molts polítics en els seus consells d’administració.

Imaginem , si la ciutadania apostés per dotar-se de mitjans de producció d’energia a casa (no oblidem que això és una realitat en aquest moment) , atenent que el sol i l’aire tenen cost zero , de facto les grans empreses es veurien amenaçades . De fet , un habitatge que instal · lara panells solars , amb un cost de 400 o 500 euros , podria reduir la factura de la llum i a mig termini acabar desvinculant dels gegants del quilowatt .

Les resultés certament sorprenent que l’amenaça “oficial ” estableix , que aquells propietaris que pretenguin incorporar plaques solars o enginys eòlics a casa , disposen de menys de dos mesos per inscriure en un registre . Si no ho, podrien ser castigats amb multes de fins a 30 milions d’euros ( si, ho han llegit bé ) .

Resulta irònic que al país del sol , aquell que tot turista busca i que ens genera un gran percentual del PIB , se’ns multi per el seu ús . Europa diu tenir plans directors per minimitzar el consum de productes fòssils, entre d’altres, es pretén fer una derivada cap als vehicles elèctrics i arribar a l’ús majoritari d’energies renovables . Entre elles , el sol i el vent …

Mirin, en les conjuntures que ens planteja la interessada estupidesa institucional, no queda una altra, hem d’ajustar la potència contractada i cenyir-nos a les nostres necessitats reals . Mentrestant, incorporem al nostre arsenal social la creativitat . El pragmatisme de la realitat imposada ja ho estableixen, entre d’altres , dos dels nostres ex-presidents del Govern , Felipe González a Gas Natural i José María Aznar a Endesa .

Res és casual ni gratuït , a Espanya fins al sol té preu . Compreu protector solar , el següent pas serà multar els que es posin bruns …

POLÍTICA ÉS MORAL

Facebook: Josep Andreu García Cuestas
Twitter: @JosepGarcaCuest