Opinió

now browsing by tag

 
 
Posted by: | Posted on: May 8, 2016

Cuando las ratas saltan los gatos maúllan. Por Josep Andreu García Cuestas.

Que no sabemos lo que nos pasa: eso es lo que nos pasa. José Ortega y Gasset.

En la seguridad de que no invertirán los minutos que se requieren para leer este texto, les pido disculpas por no poder reducir su extensión.

Hace mucho tiempo que no escribo en este blog y hoy he tenido, por fin, oportunidad de volver a hacerlo. No diré que no me resulte algo grato, pues mucho me une al mismo ya que soy su creador, pero me sorprende bastante que las posiciones de mi entorno -que en definitiva inspiran mis posts- no sean un punto más comprometidas más allá de lo evidente.
Como cualquier otra población, en pueblo en el que resido tiene problemas de vía pública, de salubridad, de servicios y la intemerata de cuestiones que deben ser atendidas, pero en cualquier caso, es su ciudadanía la que puede ser protagonista, o no…

Mascotas, palomas, gaviotas, procesionaria, camiones de basura, salidas de humos, bicicletas, ruidos, aparcamientos, uso de los espacios públicos, convivencia entre culturas, robos, vandalismo y qué se yo cuantos temas más son atendidos con mayor o menor fortuna en los foros locales de internet y creo –siento decirlo- en función de la primera persona del singular, es decir del enorme y mayestático YO.

Poco se ve el NOSOTROS, demasiado escaso es el generoso plural que nos beneficia a todos. Miramos a corto plazo y mis estimados convecinos, me demuestran que así no llegaremos a ningún lado.

En nuestro momento toca sacar los colores a quién tiene el privilegio de gobernar y recordar que lo que merece ser informado es que hay familias que deben aguar la leche para que alcance por las mañanas para todos sus hijos, que los ambulatorios andan cortos de personal, que las escuelas de nuestro pueblo sufren grandes problemas por una multiculturalidad mal gestionada, que la crisis no ha finalizado y que existe la pobreza energética, que debe realizarse una verdadera y agresiva promoción económica, que es absolutamente necesario invertir en centros de día y en una residencia para nuestros mayores y para niños y adultos con necesidades especiales, en definitiva, que vivimos en una falsa arcadia cuya realidad es una hermosa fachada que una vez se franquea también esconde ratas…

Estoy asumiendo que ha dejado de importarnos lo que suceda en nuestro entorno si el tema nos requiere observar lo que no nos gusta.

¿Sabrán los integrantes del respetable ágora lo que realmente sucede en su ciudad?, ¿alguien se mantiene ojo avizor sobre lo que se hace con su voto?, ¿la ciudadanía que se llena la boca de derechos es consciente de sus obligaciones?. Este ocasional paseante cree que no.

Bien, a punto de cumplirse un año de las últimas elecciones locales, las mociones y/o intervenciones de nuestros representantes en el sagrado pleno municipal, parecen pasar de puntillas sobre lo que importa a su pueblo y a su gente, al cabo lanzan balones fuera que despistan sobre los verdaderos intereses de aquellos a los que dicen representar. El 90% de las mismas no tienen relación directa con nuestra población, pero lo que resulta curioso es que la cosa parece no revestir importancia para nadie.

Amigos, les invito a realizar una sencilla acción, acérquense a la sede del partido al que votaron o al despacho de su regidor electo, pregunten por su actividad diaria y pongan en su posible respuesta toda su atención. De no gustarles lo que escuchen, adviertan a su interlocutor de que ustedes son ciudadanos, como tales cargos públicos y que están dispuestos a decir NO y a preguntar porqué.

En la voluntad de cerrar esta, a todas luces innecesaria, reflexión, he de decirles que sería bueno acabar con el vergonzante recuerdo que me provocó un indigno vecino, que tras las elecciones del pasado 25 de mayo de 2015, afirmó sin ruborizarse: “Yo sé que hacen lo que les da la gana y que a lo mejor hasta se lo llevan caliente, pero oye, ¿qué quieres que te diga?, el pueblo está muy cuidado y bonito”.

¿Hablamos de derechos?, por favor, empecemos a ser conscientes de nuestro propio compromiso. ¿Hace?.

POLÍTICA ES MORAL

Posted by: | Posted on: March 6, 2015

Prisma de ciutadà.

I com el Nadal, van arribar les eleccions …
 
I com el Nadal, van arribar les eleccions…

Avui, en una de les meves habituals converses amb un dels meus veïns i amics, he recollit el que podríem anomenar la “teoria i pràctica del votant desencantat”. Si em permeten, voldria exposar-la.
 
Feia temps que no preníem alguna cosa junts i avui els dos hem pogut regalar la mútua companyia. Persona de cultura insondable i ment brillant, m’ha envestit com un búfal a la sabana del Serengueti. Després de cursar la comanda, el meu amic ha començat una encíclica gairebé papal i sense anestèsia, m’ha operat a cor obert …

Ha repassat el nostre immediat univers polític, ha rememorat els governs del nostre municipi (Sant Joan Despí) des dels anys vuitanta fins ara i ha mostrat la seva estranyesa per no haver percebut un increment del compromís i l’activisme de la ciutadania. No s’ha estalviat crítiques a totes les formacions tradicionals i a les que ara parlem de regeneració. M’ha convidat a que li indiqués què hauria de fer un veí com ell per introduir, en consciència, una papereta o una altra en la transparent urna de plexiglàs.
 
Miren vostès, després assentir a les seves paraules, he verbalitzat el següent: “La veritat ?, la veritat és que jo, ficat com estic en això que anomenem política, sota el prisma d’un ciutadà, no votaria”. Silenci, mirada incrèdula i davant meu un somriure ple de sorna. Moltes vegades, per bones que siguin les nostres intencions, ens veiem obligats a posar punt en boca i aprendre. Així ha estat i el mestre, sens dubte, s’ha mostrat com un gran psicòleg social.

En un bar de barri s’ha descrit amb detall el que és i el que hauria de ser. En un poble del Baix Llobregat algú ha estructurat un discurs que fa temps vaig fer meu però que m’omple d’alegria saber que és compartit. Sent cert que el sentit comú és el més escàs dels sentits, avui ha decidit que es nega a extingir …
 
“Mira, és hora de deixar els focs artificials, és moment de deixar els discursos i parlar de qüestions pràctiques. Cal que els veïns analitzem el que se’ns diu i el que se’ns promet per poder repartir puntades i confiances a parts iguals “.
Un alumne no interromp al savi i arribats al primer silenci, he fet un posat convidant a que continués amb la seva classe magistral.
 
“Saps ?, veig que es recorre al frontisme, a posar-se en valor basant-se en desprestigiar al contrari, a l’esbombat tu més i en definitiva, a dir el que calgui per portar-se el gat a l’aigua”.
Per la meva part, vaig seguir assentint i callant. Però el monòleg es va anar tornant dens …
 
“Ara és moment de ser pràctics, de valorar l’honradesa de les persones que es diuen polítics i d’analitzar de forma exhaustiva les seves propostes. Cal invertir temps en llegir a fons els programes, hem d’evitar quedar-nos amb el present i viatjar al passat per observar què han fet i dit els que ens somriuen sense mirar-nos. Mira, és el moment d’exigir-nos ser una mica cabrons. No hauria de ser així, però ens han mentit, ens menteixen i el pitjor de tot és que la culpa és nostra “.
Arribats a aquest punt ja era jo el que tenia el somriure acerat i vaig començar a notar que les meves cordes vocals vibraven. Vaig fer un esforç i vaig mantenir la boca tancada.
 
“En un poble com aquest cal acostar-se als candidats, a la persona que hi ha darrere la façana de les sigles i sens dubte demanar tota la informació, exigir que les propostes siguin concretes i el més important, que deixin de excusar-se en que si la Generalitat no fa això i allò altre o en si l’Estat és més just o menys. Cony !, no estem parlant de les municipals ? És veritat que no es tracta de mirar-se el melic, però jo crec que ens ha de governar gent que miri pel seu poble abans que per una altra cosa. No t’has ficat en això ?, doncs ara m’expliques que té la teva proposta perquè la voti “.

Creguin-me, vaig notar que el tallat estava fred. Ell l’hi havia pres en el minut un. Demanem dos més i vaig començar a fer proselitisme: “Mira proposem qüestions pràctiques basades en dades objectives tant a nivell legal com econòmic. Busquem espais de trobada deixant al marge baralles partidistes pròpies dels partits i no de la ciutadania. Argumentem la transparència amb la nostra pròpia realitat quotidiana que no té res a veure amb els partits franquiciats que tenen fils sobre els seus caps. Ens oferim en base al nostre treball i lliures de deutes de pagar. No haurem de retre comptes a cap estament superior i per tant serem creatius en les nostres iniciatives. Explicarem fins a la sacietat que la prioritat d’un govern local és l’activitat econòmica per facilitar la més àmplia política social. Finalment obrirem literalment les portes de l’Ajuntament perquè qui ho desitgi es senti a casa i pugui observar com podem dir NO sense reserves i preguntar PER QUÈ? tot i que el fer-ho llevi butllofes “.

Després d’un silenci, el meu amic aixecant l’índex com una advertència em va dir que el que acabava de dir era gairebé el mateix que ell havia argumentat. Vaig respondre …
“És cert, així que ja saps la papereta que has ficar al sobre. Recorda, pots identificar-te amb el DNI, el passaport o el carnet de conduir “.

Hem quedat per fer el vermut diumenge que ve.

POLÍTICA ÉS MORAL.

Posted by: | Posted on: February 21, 2015

Millor el dolent conegut?…

Si tots els polítics són iguals, si tots els partits són iguals, si res canviarà, per què votar? …
 
Benvolguts ciutadans, hi ha una única raó i d’un valor incalculable. Votar és l’únic que s’ha demostrat eficaç, per bé i per mal, en la nostra democràcia.

Tot activisme enfront dels problemes o les manifestes injustícies socials, s’ha estavellat contra uns governs que han fet de les seves majories patents de cors. Podem mirar a un altre costat i dir que no, que el carrer és l’escenari de la voluntat popular, però la realitat és una altra, ens agradi o no …
 
Cada quatre anys es convoquen eleccions a nivell local, autonòmic i estatal, a Europa cada cinc. És en el moment d’aquests comicis, quan un sistema electoral manifestament injust pot ser el parany d’aquells que pretenen manipular-lo. Què hem de fer llavors ?, a qui hem de votar per aconseguir un veritable canvi ?. Senzill, primer imposar l’obligació d’emetre el nostre vot, doncs tot i l’abstenció, la representació s’atorga en base als sufragis d’una minoria social (recordem que un 50% de participació es considera un èxit i el normal és no arribar ni al 45%).
 
Primer punt d’atenció, com més gran sigui la participació, més real serà la representació social dels càrrecs electes.
Sens dubte l’abstenció és un dret, però atenent a l’experiència passada, en res afecta els partits majoritaris. Votar en blanc visualitza el descontentament davant del sistema, però abona un terreny estèril. Baratar blanc en sigles podria ajudar a les alternatives amb menys vots a tenir representació. No incidiré en excés en els vots nuls, ja que aquests són escassos i en realitat tenen el mateix efecte que l’abstenció (en les últimes eleccions al Parlament Europeu, al meu poble, alguns votants van escriure en les paperetes frases de protesta i després de quedar molt a gust, van tornar a casa sense haver aconseguit res de profit).
 
Segon punt d’atenció, la majoria absoluta representa realment a la majoria social ?.
Sense cap dubte, no. La Llei electoral sembla estar dissenyada per al bipartidisme. Si desitgen comprovar-ho, revisin els resultats de qualsevol elecció i veuran com partits amb una menor quantitat de vots aconsegueixen més escons que altres …
 
Tercer punt d’atenció, quina opció ens queda per alterar una realitat injusta?
En la meva humil opinió, votar a partits minoritaris. Trencar amb aquest gest l’estructura de l’immobilisme clientelista, en definitiva trencar la baralla que fins ara han fet servir els tafurs coneguts. No val dir que tots els polítics són iguals, com podem afirmar fins que no puguin fer una veritable tasca de govern ?.
 
Hem de informar-nos, apropar realment als candidats i les seves propostes, analitzar els partits en el seu espectre més ampli, valorar el treball tangible realitzat en el veritable activisme social i llavors, després d’exercir el nostre veritable càrrec de ciutadans, optar en consciència en el moment de introduir el nostre vot a les urnes.

No voldria ometre una obligació autoimposada. No amagaré que estic integrat en una formació política, la mateixa concorrerà a les pròximes eleccions municipals i estic segur que sóc i som tan sospitosos com qualsevol altre partit que en el passat es postulés a fer les coses millor. Però la veritat, el que és innegable és que res del passat ens llasta el futur. Sent així, no creuen que iniciatives noves mereixen una oportunitat ? Interessadament jo afirmo que sí, però la resposta estarà, com sempre, en tot i cat un dels habitants del meu poble …
 
Quart punt d’atenció, podem assegurar l’eficàcia i l’eficiència dels partits alternatius un cop governin ?
Sens dubte la resposta és sí. En qualsevol cas i com ja he reflexionat anteriorment, tot passa per una massiva presència de votants per aconseguir representació d’aquests partits. No serveix de res una gran proposta si no es plasma en una representació real en els òrgans de govern.
 
De debò, ser ciutadà és un càrrec públic en si mateix i com a tal obliga. Arribaran els comicis, si no fem res, si donem per bo que decideixin altres, si ens deixem portar per la gradilocuencia d’aquells que tenen més recursos per a propaganda, per manipular els mitjans de comunicació, per convocar actes lúdics i per somriure’ns sense decor mentre no busquen més que el nostre vot, llavors caurem en la vella trampa com conills davant els focus d’un cotxe.
 
Cinquè i últim punt d’atenció. Quan no fem el que toca, ve un altre i ho fa per nosaltres. No queda una altra, qui vulgui peixos que es mulli el cul i han de creure, per anar a votar ningú ha agafat una pulmonia.

POLÍTICA ÉS MORAL.

Posted by: | Posted on: March 18, 2014

Jo acuso.

“Només en solitud se sent la set de la veritat” . María Zambrano .

I així és , sense cap dubte , el lloc en què avui malviu la veritat . Un solitari calabós en el qual presa de les mentides vestides de certeses , no pot alçar la veu de la seva desesperació .

Però si hi ha alguna cosa que no cessa , si hi ha una cosa que mai s’acaba , és l’eterna promesa d’una futura fugida dels murs que la atrapen . Sempre hi haurà algú fora dels penals pretenent alliberar una veritat no només bonica , també necessària i costosa . Així doncs , ja se’ns dóna el moment de treure del fang l’aigua clara …

María Zambrano ens obre una porta que ja va dibuixar el seu mestre Ortega i Gasset . La veritat , agradi o no agradi als que sempre la neguen una o mil vegades , “és l’únic que essencialment necessita l’home ” .

És en nom de la veritat , de la realitat que ens escup a la cara a cada jornada , que posats a dir el que pensem , és millor que ho fem sense dilació . No tenim ja temps per llagoteries i mitges tintes , se’ns acaba el crèdit . Així , millor deixar que les paraules ens parlin dels fets . Qualsevol serà el Hermes que útil resulti , però avui per així voler-ho, alço la veu i abraçat a l’esperança de la que abans parlava , jo acuso …

Jo acuso a tots els que dient ser representants de la voluntat popular , han fet d’aquest privilegi una oportunitat d’abús i espoli .

Condemno el menyspreu a una classe política que ha tingut l’oportunitat de construir una societat millor i que per contra ha preferit robar el futur als altres per assegurar el propi . Creuran vostès que pretenc disparar amb pólvora de rei als supòsits monstres que ens manipulen des de lògies secretes , organitzacions extractives o poders fàctics tradicionals . No es duguin a error , jo acuso aquells que estant a prop dels seus iguals i de la realitat tirana del seu entorn , neguen la major i miren a un altre costat . No hi ha res més traïdor que veure algú ofegar-se i estalviar estendre la mà …

Tribuns de la plebs venuts als patricis de qui reben privilegis , estan traint als seus electors i fent que les mancances d’ aquests els inmovilizen les voluntats . Classe extractiva conscient de la indignitat de la seva posició , lluny de tenir vergonya , semblen mostrar satisfacció davant sofriments manifestos que semblen no tenir solució .

Jo acuso per una senzilla raó , acuso per poder fer-ho , acuso per tenir raó …

A la ciutat on visc, la ciutat on vull ser i estar , hi ha molts que sense ser res se l’emporten de billó . Tots els que diuen fer alguna cosa , molt de temps passen dient i poc laborant . Mentre es fa imprescindible actuar contra les mancances socials , la falta d’ocupació i els problemes reals , els plens serveixen per escenificar contes . Històries d’un món perfecte que res solucionen però als actors del llibret sembla deixar contents .

Com evitar assenyalar amb el dit a uns càrrecs electes que pequen per sistema ? , Com evitar la crítica ? . Ho sento , no em resulta possible . Jo acuso , insisteixo , ja que mentre govern i oposició simulen tenir disputes que els justifiquin els seus llocs , molts ciutadans ( permeteu-me ) les passen molt putes …

El sistema funciona a la perfecció , jo faig i tu mires , tu fas i jo dissimulo . Repartim entre tots i així tots contents . Brindis al sol són norma , omplir-se la boca de bones intencions que sempre són a futur sembla ofici après i del que cal solucionar en el moment, millor no parlem que amb dir “no és la meva competència ” ja m’excuso i a tots deixo contents . Falsos entestats en semblar sants, amb cada dia que passa més s’acosten als inferns .

Jo acuso la immoralitat dels comportaments que dient ser legals són , sense cap dubte , injustos .

Els polítics locals han de ser la primera línia en totes aquelles penes que una població pateix. Els càrrecs que paren les urnes ho són per la població que els vota i mai a l’inrevés , ja que pensar que per ocupar un càrrec , aquest càrrec és un dret , fa que els que l’ocupen el deixin de merèixer . La realitat és la que és i no és pot falsejar , doncs si la veritat té les potes curtes , la mentida encara més …

Parlar de defensa dels drets socials i de la maldat dels governs de les instàncies superiors a l’Ajuntament, no només és fal · laç , és una ignomínia que de ser tot més veritat en aquesta societat , hauria de ser punible , hauria de ser pecat capital . Pot un alcalde parlar de justícia quan el traeix la seva pròpia realitat ?  La resposta és senzilla i monosil · làbica , la resposta és no . Un no rotund i cru que passat el temps creix i enfosqueix el que un dia va poder semblar virtut.

Jo acuso a aquells que treballant per a la societat no prenen consciència de la realitat de la mateixa .

Denuncio als alcaldes que enmig d’una crisi que ja és guerra oberta i que registra baixes tots els dies , segueixen cobrant dos, tres o més sous sense sentir vergonya . He de  queixar-me amargament d’una realitat bruta que es retroalimenta , doncs fins i tot aquells que podrien alçar la veu des de l’interior dels òrgans de govern , diuen no poder fer res amb el que passa : “Que si no podem fer més del que fem , que si les majories immobilitzen , que si aquestes són les regles del joc … ” .

Jo acuso a les comparses que en el benestar del seu lloc miren al cel i diuen no saber res.

Defenso que en política s’ha de ser per poder fer . Afirmo que en un Ajuntament un despatx de regidor ( encara que sigui sense cartera ) ha de ser una finestra per la qual la ciutadania observi l’interior del consistori . Jo acuso a tots aquells que podent airejar l’edifici , tanquen els porticons i es fan còmplices del silenci . Massa anys de crisi i seguim sense saber , però sense saber certament, quin és el pressupost real del nostre poble . Fórmules legals però opaques s’utilitzen per acabar dient res .

Jo acuso als mercaders que han ocupat el temple de la democràcia al meu poble .

Els afirmo que malgrat les seves majories no són el que necessitem . Són comerciants de favors que els acaben donant rèdits . Pensin una mica, mirin cap a dins , realment creuen que es treballa amb responsable sentiment ?  Realment creuen que el primer en els seus treballs és aconseguir el benestar ciutadà ? La resposta , si apel · len a la seva consciència , és no …

Portem molt de temps permetent que alguns s’escuden en el que denominen ” voluntat popular” . La política perverteix els mandats qual una dictadura i acaba establint que ser elegits és sinònim de disposar d’un xec en blanc . Parafrasejant l’insigne Ortega i Gasset , afirmo des del convenciment que governar en democràcia ” no és això , no és això” . Dir que el que se’ns ofereix és just és mentir a la descarada , és morir en l’intent .

Jo acuso i no m’aturo. Jo acuso i ofendre no pretenc , doncs dir la veritat és com aixecar persianes i permetre que la llum ens arribi dins .

Em reconec l’ambició de guanyar la confiança dels ciutadans , em crec capaç i recte . Sé que de ser regidor , sabré fer el correcte . Doncs prendré decisions conscient que no serà meu el lloc , sabent que rebo un privilegi i que estaré cridat a iniciar accions . Sabré que hauran de ser útils a tots encara que no arribi a veure el final dels projectes . Doncs la política no és una professió i és el que hagi arribat a ser-ho , el que l’ha pervertit fins al seu estat actual .

Deia Sant Agustí d’Hipona en les seves ” Confessions ” que existirà la veritat encara que el món mori . Veritat inapel · lable que faig part de la meva filosofia , no espero morir , espero viure unes circumstàncies que gràcies a la veritat es converteixin en realitats justes .

Jo acuso la falsedat en paraules i obres .

Afirmo que molts dels nostres representants no mereixen ser-ho. Dic sense embuts que han de sortir a la realitat del fred social i tornar a lluitar ( si alguna vegada ho van fer) per la veritat . Una veritat que sempre espera poder expressar-se, una veritat que ens fa créixer .

Jo acuso als mancats de memòria , rebuig la demagògia i menyspreu als mentiders d’ofici que res aporten ja .

S’acaba el temps i apel · lo una altra vegada a l’esperança que m’aporten persones com Horacio Amezúa . Aquest argentí ( fill d’un país que de la corrupció sembla haver fet patrimoni nacional) , deia que “tot allò pel que lluitem i en el que creiem – la llibertat , la igualtat i la justícia – , troben la seva màxima expressió al despatx d’un regidor , ja que és allà on tots aquests valors es concreten en persones amb cara ” .

Aquí quedo després d’acusar aquells que mai se senten culpables . Aquí planto el meu lloc i espero que els lladrucs en recordin que sens dubte cavalco . A disposició del nostre particular Senat, assumeixo que m’arribin els Idus de març .

Jo acuso . Vinguin de front i no es cobreixin les cares amb els sudaris del passat . Els que van fer els mèrits ja no ocupen cap lloc .

POLÍTICA ÉS MORAL .

Posted by: | Posted on: December 8, 2013

Veïns, el mànec de la paella és nostre.

La política , aquest món alhora tan complex i tan simple . M’explico i ho entendreu . És complex per a tot polític que vol fer de la política el seu modus vivendi i ha de mantenir el corral enganyat i content per així conservar la seva cadira , però alhora tan simple per als que pensem que deducarnos a ella té sentit si busquem el benestar de la ciutadania , dels veïns i de la societat . Sabem que cal actuar pel bé comú per sobre d’interessos de partit .

Quants de vosaltres llegiu a ” El Butlletí ” propostes dels grups polítics municipals ? , Quantes d’aquestes coses que apareixen en ell s’han fet realitat ? La resposta segurament serà que molt poques o cap , però ells estan tranquils , ja que saben que el abanderar unes sigles els proporciona vots , així que els dóna IGUAL . Els exemples de pobles governats per partits locals i independents són clars i hi són. Han aconseguit coses inimaginables perquè es deuen als seus ciutadans , i no als òrgans de partit que els marquen les pautes a seguir a cada pas .

Una de les coses que resulten més paradoxals és com apliquen la disciplina de vot grups polítics que van de progressistes . Vull dir que ells han de necessàriament votar tots el mateix al ple municipal . Potser som molt rars en Societat Justa Despí ( S.J.D. ) considerant que la llibertat individual de la persona és suficient per emetre el vot . És si més no, curiós . Proposem en aquest sentit actuar d’acord amb el nostre ideari , ja que respectem la pluralitat de la societat , hem de respectar la llibertat de cada un de nosaltres sempre que lo votat concordi amb els nostres principis individuals i els del partit .

Veïns , és el nostre moment . Som els amos de la nostra ciutat i som nosaltres qui hem d’agafar la paella pel mànec . Així que de veritat espero que desperteu i veieu que hi ha alternatives i que s’han de mirar i aplicar … pel bé de tots.

Un Salutació veïns ,
Alejandro Expósito.

( Picant sobre el meu nom podeu posar-vos en contacte amb mi . Molta gent diu que li fa vergonya comentar coses al mur del blog o en aquesta pàgina )

Posted by: | Posted on: November 4, 2013

Prohibir la pobresa.

” On no hi ha caritat no pot haver justícia”. Sant Agustí d’Hipona.

Governar no és un privilegi , governar és una responsabilitat que supera la gratificació del càrrec per l’obligació que comporta . Així doncs, el ciutadà no espera més que integritat en els seus representants , justícia i equitat en les formes i en els fets , en resum dignitat i no una altra cosa …

En un entorn de crisi galopant , en un declivi manifest del benestar social , molts municipis estableixen normatives que allunyant-se de l’assistència a les persones , criminalitzen la pobresa . Exemples vergonyants se’ns presenten cada dia i prenyats de incrèdula sorpresa , amb ràbia continguda ens expressem .

No hi ha dubte , qualsevol actitud picaresca que llindi la delinqüència ha de ser controlada i per descomptat sancionada , però no és d’aquests casos dels quals parlem . És de la pobresa real i tangible de la qual hem de preocupar-nos , sobre el delicte i la seva repressió , normes i protocols ens sobren .

Sorprèn la quantitat de bonistes actes de caritat amb què molts regidors omplen les seves agendes . Actes sens dubte propagandístics , cap utilitat pràctica reporten . Molt soroll per no res , paraules buides i brindis al sol , mentides manifestes i davant la ciutadania, una gran decepció .

Quan qui el poder posseeix, estableix normes que contra el dret atempten , no es mereix respecte , tan sols menyspreu . Sens dubte , s’ha de combatre la pobresa i la mendicitat , sens dubte s’han d’eliminar de la nostra societat , sens dubte no s’ha de permetre que un sol ciutadà rebusqui en un contenidor d’escombraries o allargui la seva mà demanant un present . Però també , sens dubte , no és el camí per a això fer de la necessitat falta i delicte …

Per a sorpresa de qui escriu , el govern del municipi pretén posar límit a la pobresa visible expulsant als indignes mendicants que s’atreveixin a trepitjar els seus carrers . Prohibició de ser miserable com a solució a la misèria , amagant sense objecció l’obligació de protegir als necessitats , quan redacten normes, en elles manifesten els seus pecats i comencen la seva penitència .

Em permeto recollir part d’un dels articles de les provisionals ordenances en referència a la mendicitat: “si la persona persisteix en la seva actitud i no abandonés el lloc es procedirà a imposar-li la sanció que correspongui” …

Sancions , càstigs i no buscar solucions . Un dia pagaran amb la pèrdua de vots , amb la pobresa de poder i mirant la seva consciència , davant les nostres mirades , no sabran dir res.

POLITICA ÉS MORAL

Facebook: Josep Andreu García Cuestas
Twitter: @JosepGarcaCuest