Política local

now browsing by tag

 
 
Posted by: | Posted on: May 8, 2016

Cuando las ratas saltan los gatos maúllan. Por Josep Andreu García Cuestas.

Que no sabemos lo que nos pasa: eso es lo que nos pasa. José Ortega y Gasset.

En la seguridad de que no invertirán los minutos que se requieren para leer este texto, les pido disculpas por no poder reducir su extensión.

Hace mucho tiempo que no escribo en este blog y hoy he tenido, por fin, oportunidad de volver a hacerlo. No diré que no me resulte algo grato, pues mucho me une al mismo ya que soy su creador, pero me sorprende bastante que las posiciones de mi entorno -que en definitiva inspiran mis posts- no sean un punto más comprometidas más allá de lo evidente.
Como cualquier otra población, en pueblo en el que resido tiene problemas de vía pública, de salubridad, de servicios y la intemerata de cuestiones que deben ser atendidas, pero en cualquier caso, es su ciudadanía la que puede ser protagonista, o no…

Mascotas, palomas, gaviotas, procesionaria, camiones de basura, salidas de humos, bicicletas, ruidos, aparcamientos, uso de los espacios públicos, convivencia entre culturas, robos, vandalismo y qué se yo cuantos temas más son atendidos con mayor o menor fortuna en los foros locales de internet y creo –siento decirlo- en función de la primera persona del singular, es decir del enorme y mayestático YO.

Poco se ve el NOSOTROS, demasiado escaso es el generoso plural que nos beneficia a todos. Miramos a corto plazo y mis estimados convecinos, me demuestran que así no llegaremos a ningún lado.

En nuestro momento toca sacar los colores a quién tiene el privilegio de gobernar y recordar que lo que merece ser informado es que hay familias que deben aguar la leche para que alcance por las mañanas para todos sus hijos, que los ambulatorios andan cortos de personal, que las escuelas de nuestro pueblo sufren grandes problemas por una multiculturalidad mal gestionada, que la crisis no ha finalizado y que existe la pobreza energética, que debe realizarse una verdadera y agresiva promoción económica, que es absolutamente necesario invertir en centros de día y en una residencia para nuestros mayores y para niños y adultos con necesidades especiales, en definitiva, que vivimos en una falsa arcadia cuya realidad es una hermosa fachada que una vez se franquea también esconde ratas…

Estoy asumiendo que ha dejado de importarnos lo que suceda en nuestro entorno si el tema nos requiere observar lo que no nos gusta.

¿Sabrán los integrantes del respetable ágora lo que realmente sucede en su ciudad?, ¿alguien se mantiene ojo avizor sobre lo que se hace con su voto?, ¿la ciudadanía que se llena la boca de derechos es consciente de sus obligaciones?. Este ocasional paseante cree que no.

Bien, a punto de cumplirse un año de las últimas elecciones locales, las mociones y/o intervenciones de nuestros representantes en el sagrado pleno municipal, parecen pasar de puntillas sobre lo que importa a su pueblo y a su gente, al cabo lanzan balones fuera que despistan sobre los verdaderos intereses de aquellos a los que dicen representar. El 90% de las mismas no tienen relación directa con nuestra población, pero lo que resulta curioso es que la cosa parece no revestir importancia para nadie.

Amigos, les invito a realizar una sencilla acción, acérquense a la sede del partido al que votaron o al despacho de su regidor electo, pregunten por su actividad diaria y pongan en su posible respuesta toda su atención. De no gustarles lo que escuchen, adviertan a su interlocutor de que ustedes son ciudadanos, como tales cargos públicos y que están dispuestos a decir NO y a preguntar porqué.

En la voluntad de cerrar esta, a todas luces innecesaria, reflexión, he de decirles que sería bueno acabar con el vergonzante recuerdo que me provocó un indigno vecino, que tras las elecciones del pasado 25 de mayo de 2015, afirmó sin ruborizarse: “Yo sé que hacen lo que les da la gana y que a lo mejor hasta se lo llevan caliente, pero oye, ¿qué quieres que te diga?, el pueblo está muy cuidado y bonito”.

¿Hablamos de derechos?, por favor, empecemos a ser conscientes de nuestro propio compromiso. ¿Hace?.

POLÍTICA ES MORAL

Posted by: | Posted on: February 28, 2016

Entrevista a Manuel Ruiz Casanellas al programa Boca Orella de Ràdio Despí. 26-02-2016.

Vídeo de l’entrevista que va realitzar Àlex Naranjo a Manuel Ruiz Casanellas al programa Boca Orella de Ràdio Despí el 26 de febrer del 2016.

Posted by: | Posted on: March 18, 2014

Jo acuso.

“Només en solitud se sent la set de la veritat” . María Zambrano .

I així és , sense cap dubte , el lloc en què avui malviu la veritat . Un solitari calabós en el qual presa de les mentides vestides de certeses , no pot alçar la veu de la seva desesperació .

Però si hi ha alguna cosa que no cessa , si hi ha una cosa que mai s’acaba , és l’eterna promesa d’una futura fugida dels murs que la atrapen . Sempre hi haurà algú fora dels penals pretenent alliberar una veritat no només bonica , també necessària i costosa . Així doncs , ja se’ns dóna el moment de treure del fang l’aigua clara …

María Zambrano ens obre una porta que ja va dibuixar el seu mestre Ortega i Gasset . La veritat , agradi o no agradi als que sempre la neguen una o mil vegades , “és l’únic que essencialment necessita l’home ” .

És en nom de la veritat , de la realitat que ens escup a la cara a cada jornada , que posats a dir el que pensem , és millor que ho fem sense dilació . No tenim ja temps per llagoteries i mitges tintes , se’ns acaba el crèdit . Així , millor deixar que les paraules ens parlin dels fets . Qualsevol serà el Hermes que útil resulti , però avui per així voler-ho, alço la veu i abraçat a l’esperança de la que abans parlava , jo acuso …

Jo acuso a tots els que dient ser representants de la voluntat popular , han fet d’aquest privilegi una oportunitat d’abús i espoli .

Condemno el menyspreu a una classe política que ha tingut l’oportunitat de construir una societat millor i que per contra ha preferit robar el futur als altres per assegurar el propi . Creuran vostès que pretenc disparar amb pólvora de rei als supòsits monstres que ens manipulen des de lògies secretes , organitzacions extractives o poders fàctics tradicionals . No es duguin a error , jo acuso aquells que estant a prop dels seus iguals i de la realitat tirana del seu entorn , neguen la major i miren a un altre costat . No hi ha res més traïdor que veure algú ofegar-se i estalviar estendre la mà …

Tribuns de la plebs venuts als patricis de qui reben privilegis , estan traint als seus electors i fent que les mancances d’ aquests els inmovilizen les voluntats . Classe extractiva conscient de la indignitat de la seva posició , lluny de tenir vergonya , semblen mostrar satisfacció davant sofriments manifestos que semblen no tenir solució .

Jo acuso per una senzilla raó , acuso per poder fer-ho , acuso per tenir raó …

A la ciutat on visc, la ciutat on vull ser i estar , hi ha molts que sense ser res se l’emporten de billó . Tots els que diuen fer alguna cosa , molt de temps passen dient i poc laborant . Mentre es fa imprescindible actuar contra les mancances socials , la falta d’ocupació i els problemes reals , els plens serveixen per escenificar contes . Històries d’un món perfecte que res solucionen però als actors del llibret sembla deixar contents .

Com evitar assenyalar amb el dit a uns càrrecs electes que pequen per sistema ? , Com evitar la crítica ? . Ho sento , no em resulta possible . Jo acuso , insisteixo , ja que mentre govern i oposició simulen tenir disputes que els justifiquin els seus llocs , molts ciutadans ( permeteu-me ) les passen molt putes …

El sistema funciona a la perfecció , jo faig i tu mires , tu fas i jo dissimulo . Repartim entre tots i així tots contents . Brindis al sol són norma , omplir-se la boca de bones intencions que sempre són a futur sembla ofici après i del que cal solucionar en el moment, millor no parlem que amb dir “no és la meva competència ” ja m’excuso i a tots deixo contents . Falsos entestats en semblar sants, amb cada dia que passa més s’acosten als inferns .

Jo acuso la immoralitat dels comportaments que dient ser legals són , sense cap dubte , injustos .

Els polítics locals han de ser la primera línia en totes aquelles penes que una població pateix. Els càrrecs que paren les urnes ho són per la població que els vota i mai a l’inrevés , ja que pensar que per ocupar un càrrec , aquest càrrec és un dret , fa que els que l’ocupen el deixin de merèixer . La realitat és la que és i no és pot falsejar , doncs si la veritat té les potes curtes , la mentida encara més …

Parlar de defensa dels drets socials i de la maldat dels governs de les instàncies superiors a l’Ajuntament, no només és fal · laç , és una ignomínia que de ser tot més veritat en aquesta societat , hauria de ser punible , hauria de ser pecat capital . Pot un alcalde parlar de justícia quan el traeix la seva pròpia realitat ?  La resposta és senzilla i monosil · làbica , la resposta és no . Un no rotund i cru que passat el temps creix i enfosqueix el que un dia va poder semblar virtut.

Jo acuso a aquells que treballant per a la societat no prenen consciència de la realitat de la mateixa .

Denuncio als alcaldes que enmig d’una crisi que ja és guerra oberta i que registra baixes tots els dies , segueixen cobrant dos, tres o més sous sense sentir vergonya . He de  queixar-me amargament d’una realitat bruta que es retroalimenta , doncs fins i tot aquells que podrien alçar la veu des de l’interior dels òrgans de govern , diuen no poder fer res amb el que passa : “Que si no podem fer més del que fem , que si les majories immobilitzen , que si aquestes són les regles del joc … ” .

Jo acuso a les comparses que en el benestar del seu lloc miren al cel i diuen no saber res.

Defenso que en política s’ha de ser per poder fer . Afirmo que en un Ajuntament un despatx de regidor ( encara que sigui sense cartera ) ha de ser una finestra per la qual la ciutadania observi l’interior del consistori . Jo acuso a tots aquells que podent airejar l’edifici , tanquen els porticons i es fan còmplices del silenci . Massa anys de crisi i seguim sense saber , però sense saber certament, quin és el pressupost real del nostre poble . Fórmules legals però opaques s’utilitzen per acabar dient res .

Jo acuso als mercaders que han ocupat el temple de la democràcia al meu poble .

Els afirmo que malgrat les seves majories no són el que necessitem . Són comerciants de favors que els acaben donant rèdits . Pensin una mica, mirin cap a dins , realment creuen que es treballa amb responsable sentiment ?  Realment creuen que el primer en els seus treballs és aconseguir el benestar ciutadà ? La resposta , si apel · len a la seva consciència , és no …

Portem molt de temps permetent que alguns s’escuden en el que denominen ” voluntat popular” . La política perverteix els mandats qual una dictadura i acaba establint que ser elegits és sinònim de disposar d’un xec en blanc . Parafrasejant l’insigne Ortega i Gasset , afirmo des del convenciment que governar en democràcia ” no és això , no és això” . Dir que el que se’ns ofereix és just és mentir a la descarada , és morir en l’intent .

Jo acuso i no m’aturo. Jo acuso i ofendre no pretenc , doncs dir la veritat és com aixecar persianes i permetre que la llum ens arribi dins .

Em reconec l’ambició de guanyar la confiança dels ciutadans , em crec capaç i recte . Sé que de ser regidor , sabré fer el correcte . Doncs prendré decisions conscient que no serà meu el lloc , sabent que rebo un privilegi i que estaré cridat a iniciar accions . Sabré que hauran de ser útils a tots encara que no arribi a veure el final dels projectes . Doncs la política no és una professió i és el que hagi arribat a ser-ho , el que l’ha pervertit fins al seu estat actual .

Deia Sant Agustí d’Hipona en les seves ” Confessions ” que existirà la veritat encara que el món mori . Veritat inapel · lable que faig part de la meva filosofia , no espero morir , espero viure unes circumstàncies que gràcies a la veritat es converteixin en realitats justes .

Jo acuso la falsedat en paraules i obres .

Afirmo que molts dels nostres representants no mereixen ser-ho. Dic sense embuts que han de sortir a la realitat del fred social i tornar a lluitar ( si alguna vegada ho van fer) per la veritat . Una veritat que sempre espera poder expressar-se, una veritat que ens fa créixer .

Jo acuso als mancats de memòria , rebuig la demagògia i menyspreu als mentiders d’ofici que res aporten ja .

S’acaba el temps i apel · lo una altra vegada a l’esperança que m’aporten persones com Horacio Amezúa . Aquest argentí ( fill d’un país que de la corrupció sembla haver fet patrimoni nacional) , deia que “tot allò pel que lluitem i en el que creiem – la llibertat , la igualtat i la justícia – , troben la seva màxima expressió al despatx d’un regidor , ja que és allà on tots aquests valors es concreten en persones amb cara ” .

Aquí quedo després d’acusar aquells que mai se senten culpables . Aquí planto el meu lloc i espero que els lladrucs en recordin que sens dubte cavalco . A disposició del nostre particular Senat, assumeixo que m’arribin els Idus de març .

Jo acuso . Vinguin de front i no es cobreixin les cares amb els sudaris del passat . Els que van fer els mèrits ja no ocupen cap lloc .

POLÍTICA ÉS MORAL .